El Francesc Cardona Fonoll em feia arribar fotografies de l’Església de Sant Cristòfol de Meià, dita també Santuari de la Verge del Puig Meià o Santuari de Nostra Dona.
![]()
![]()
![]()
Patrimoni Gencat ens diu que inicialment Sant Cristòfol era l’església parroquial de tot el terme del castell de Meià.
Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808.
En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.
![]()
Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.
Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.
Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.
L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.
És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.
La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.
La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.
Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.
Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".
Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.
A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.
![]()
Talla de la Mare de Déu, excessivament restaurada l’any 1929. ECSA - F. BALTÀ
L’Enciclopèdia Catalana en relació a la imatge de la Mare de Déu ens diu ; La imatge procedent de l’ermita del Puig de Meià actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Fou treta fa uns anys del lloc original, el santuari del Puig de Meià. Des de fa poc la imatge es mostra al públic col·locada en una urna de seguretat al cambril de l’altar del Sant Crist de l’església de Vilanova.
Els avatars soferts per la imatge des de l’any 1900 es coneixen a través d’una acta redactada el 1929 pel rector de Vilanova, Carles Bosch. Aquest document fou trobat a Lleida l’any 1942 i publicat el 1972(*). Si bé no aporta notícies interessants des del punt de vista artístic, sí ho fa quant a les possibles restauracions i modificacions que ha sofert al segle XX. La imatge fou retirada del culte públic, a l’ermita del Puig de Meià, durant l’any 1900 amb el pretext que estava molt deteriorada i era necessari restaurar-la. En realitat, la imatge no es restaurà i al seu lloc, el 17 de setembre de 1900, se’n va posar una altra de nova(*). L’antiga fou arraconada i amagada al mateix cambril de l’ermita on s’entronitzà la nova. Allí va restar ignorada fins l’any 1926, que es van fer reparacions a l’esmentat cambril, on els obrers que hi treballaven la van trobar. Custodiada ocultament per una família de Vilanova, no en van donar notícia fins després de l’incendi que s’esdevingué el 9 de desembre de 1928, en el qual fou destruïda la nova imatge del 1900, com també l’altar i el cambril. Retrobada d’aquesta manera la imatge original, es va nomenar una comissió per a buscar mitjans per a poder-la restaurar. El 8 de desembre de 1929, degudament restaurada i beneïda, la imatge original del Puig de Meià fou exposada al públic a l’església parroquial de Vilanova fins al 3 de maig de 1930, data en què fou portada novament a la seva ermita, on s’havia aixecat un nou altar.
Aquests fets relatats per l’acta esmentada ens posen sobre l’avís de les profundes modificacions que pot haver sofert aquesta imatge, algunes de les quals es poden constatar en la policromia actual, que és obvi que no correspon a l’original. La pintura que ara té probablement és deguda a la darrera restauració del 1929. Hi ha el dubte si la policromia de la sobretúnica que s’observa al nivell dels genolls és original o no, ja que és notablement diferent de la resta, restaurada d’una manera molt grollera. La talla de fusta, de 72 cm d’alçada, està en bon estat; només hi manca el braç dret del Nen Jesús.
La Mare està asseguda en un seient de forma i estructura poc corrent(*), els laterals estan decorats amb unes cavitats circulars, com els poms que els coronen. El rostre és ovalat, amb les galtes plenes i arrodonides, el mentó és ample i prominent, el nas té les aletes i els narius ben marcats amb el sec fins als llavis i les celles són primes i perfilades amb una corba. Aquesta mateixa fisonomia es troba repetida en la imatge de la Mare de Déu de Covet (MNAC núm. 4 395) i en la d’Erillcastell o Pinyana (MDLL núm. 327), i també en la de la Cortscastell (MDU núm. 304), encara que aquesta darrera té el rostre més aplanat. La repetició d’aquests trets pot indicar que els artistes han utilitzat un mateix model o bé que procedeixen d’un mateix taller. El cap de la Mare de Déu està lleugerament girat vers el cantó dret, tret pel qual perd la rígida frontalitat pròpia de les majestats romàniques. Tanmateix, els llavis insinuen un incipient somriure que porta a datar la imatge com un exemplar tardà o de transició. Porta una corona amb doble filera de merlets diferents i sobreposats, que resulta desproporcionada en relació amb la imatge; els merlets de la base són semblants als de la corona de la Mare de Déu de Covet. Un vel emmarca el rostre i forma unes marcades ondulacions horitzontals, tret poc corrent en les imatges del segle XII i de la primera meitat del XIII a Catalunya. Aquest vel li penja fins als colzes i li cobreix les espatlles per darrere. Només hem trobat un altre exemplar amb aquest tipus d’ondulacions esculpides al vel, la talla de la Mare de Déu de Cortscastell (Pallars Sobirà), avui al Museu Diocesà d’Urgell(*). El vel deixa veure el cabell llarg pentinat amb ratlla al mig i repartit en blens cargolats com tirabuixons, tret més comú en els exemplars d’època tardana.
Porta túnica, només visible al braç dret i a partir dels genolls, i com en els exemplars tardans la sortida dels peus és marcada per un lleuger plec en forma d’arc (Noguera i Massa, 1977, pàg. 94) i enmig es troben les ondulacions dels plecs que cauen verticalment. Al damunt porta una sobretúnica que arriba fins als genolls i cau pel davant en forma de V. Encara porta una altra peça pel damunt, un tipus de paenula o casulla de coll rodó bastant ample i sense ribet, per sota de la qual surten el braços de la marededéu (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 94 i 145-146). Va calçada amb sabates punxegudes, que descansen sobre un marxapeu el primer nivell del qual sembla representar un discret coixí. Té la mà dreta aixecada i agafa una bola o poma amb el dit gros, l’índex i el del cor, postura més corrent en les marededéus de transició al gòtic. Amb l’altra subjecta el Nen per l’espatlla i el braç.
El Nen Jesús està assegut al genoll esquerre de la Mare, posició que trenca també la simetria pròpia de les majestats romàniques, encara que la figura del Nen mantingui en aquest cas una frontalitat perfecta. Porta corona de menys volada que la Mare, cosa que es considera una característica arcaïtzant. El rostre, amb els mateixos trets que la Mare, llueix un somriure més pronunciat. Els cabells li cauen per darrere les orelles i formen una mena de cargol a l’altura del clatell, tret que també trobem al Nen de la marededéu de Covet. Va vestit amb túnica llarga fins al peus, que forma uns plecs inclinats que marquen les cames. Sobre la túnica porta també una mena de casulla de coll rodó que li arriba fins a sota el genoll i cau pel davant en forma de V, com en els exemples de la segona meitat del segle XIII (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 78-79). No va calçat, com és habitual al romànic.
Té el braç dret escapçat, però segurament el devia tenir alçat en actitud de beneir. Amb la mà esquerra agafa per sota un llibre tancat i en posició vertical, actitud igual a la talla de Covet.
Cal situar aquesta imatge dins l’àmbit del mateix taller que la Mare de Déu de Covet i la d’Erillcastell, ja que els trets essencials són idèntics: la fisonomia, la casulla o paenula i el tipus de vel (vegeu nota núm. 4), encara que a Covet els plecs són pintats, etc. Aquest taller és difícil de situar cronològicament, ja que utilitza un model o tipus iconogràfic d’aspecte rústec o primitiu que pot confondre. Cook i Gudiol ([1950] pàg. 318, 1980, pàg. 295) l’esmenten de passada i el situen al segle XII i dins l’àmbit de la imatgeria de l’àrea lleidatana, però la Mare de Déu del Puig de Meià no correspon a aquesta època. Aquesta imatge és un exemplar tardà que podria pertànyer a la segona meitat del segle XIII, i és difícil de datar anteriorment a causa d’alguns dels trets avançats que presenta, com ara el somriure, el cap girat cap a la dreta de la Mare, els plecs de la roba que cauen en forma de V, etc. Fins i tot, si hom té en compte aquests dos primers aspectes, es podria datar al final d’aquest mateix segle. D’altra banda, el tipus de vel amb marcades ondulacions no sembla propi del XII, sinó més aviat del segle XIII avançat (Catálogo de la Exposición de Valladolid, 1988, pàg. 128), malgrat que la Mare de Déu de Cortscastell, que també el porta, hagi estat datada al segle XII (vegeu dins aquesta col·lecció, vol. XXIII, pàgs. 217-218).
Tot això ens porta a concloure que o bé s’hauria de revisar la cronologia dels exemplars paral·lels esmentats (Covet, Erillcastell, Cortscastell) o bé que no existeix el suposat taller, sinó tan sols un model iconogràfic que es va repetir durant gairebé un segle. Aquesta possibilitat, però, és menys probable si es té present que aquest model es va utilitzar dins una àrea geogràfica determinada, cosa que indica l’existència d’un taller d’artistes concret. (CPG)
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/10/goigs-la-mare-de-deu-del-puig-de-meia.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/07/esglesia-de-sant-cristofol-de-meia.html
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22393
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dona fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila: http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.
Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell
Patrimoni Gencat ens diu que inicialment Sant Cristòfol era l’església parroquial de tot el terme del castell de Meià.
Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808.
En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.
Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.
Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.
Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.
L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.
És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.
La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.
La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.
Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.
Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".
Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.
A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.
L’Enciclopèdia Catalana en relació a la imatge de la Mare de Déu ens diu ; La imatge procedent de l’ermita del Puig de Meià actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Fou treta fa uns anys del lloc original, el santuari del Puig de Meià. Des de fa poc la imatge es mostra al públic col·locada en una urna de seguretat al cambril de l’altar del Sant Crist de l’església de Vilanova.
Els avatars soferts per la imatge des de l’any 1900 es coneixen a través d’una acta redactada el 1929 pel rector de Vilanova, Carles Bosch. Aquest document fou trobat a Lleida l’any 1942 i publicat el 1972(*). Si bé no aporta notícies interessants des del punt de vista artístic, sí ho fa quant a les possibles restauracions i modificacions que ha sofert al segle XX. La imatge fou retirada del culte públic, a l’ermita del Puig de Meià, durant l’any 1900 amb el pretext que estava molt deteriorada i era necessari restaurar-la. En realitat, la imatge no es restaurà i al seu lloc, el 17 de setembre de 1900, se’n va posar una altra de nova(*). L’antiga fou arraconada i amagada al mateix cambril de l’ermita on s’entronitzà la nova. Allí va restar ignorada fins l’any 1926, que es van fer reparacions a l’esmentat cambril, on els obrers que hi treballaven la van trobar. Custodiada ocultament per una família de Vilanova, no en van donar notícia fins després de l’incendi que s’esdevingué el 9 de desembre de 1928, en el qual fou destruïda la nova imatge del 1900, com també l’altar i el cambril. Retrobada d’aquesta manera la imatge original, es va nomenar una comissió per a buscar mitjans per a poder-la restaurar. El 8 de desembre de 1929, degudament restaurada i beneïda, la imatge original del Puig de Meià fou exposada al públic a l’església parroquial de Vilanova fins al 3 de maig de 1930, data en què fou portada novament a la seva ermita, on s’havia aixecat un nou altar.
Aquests fets relatats per l’acta esmentada ens posen sobre l’avís de les profundes modificacions que pot haver sofert aquesta imatge, algunes de les quals es poden constatar en la policromia actual, que és obvi que no correspon a l’original. La pintura que ara té probablement és deguda a la darrera restauració del 1929. Hi ha el dubte si la policromia de la sobretúnica que s’observa al nivell dels genolls és original o no, ja que és notablement diferent de la resta, restaurada d’una manera molt grollera. La talla de fusta, de 72 cm d’alçada, està en bon estat; només hi manca el braç dret del Nen Jesús.
La Mare està asseguda en un seient de forma i estructura poc corrent(*), els laterals estan decorats amb unes cavitats circulars, com els poms que els coronen. El rostre és ovalat, amb les galtes plenes i arrodonides, el mentó és ample i prominent, el nas té les aletes i els narius ben marcats amb el sec fins als llavis i les celles són primes i perfilades amb una corba. Aquesta mateixa fisonomia es troba repetida en la imatge de la Mare de Déu de Covet (MNAC núm. 4 395) i en la d’Erillcastell o Pinyana (MDLL núm. 327), i també en la de la Cortscastell (MDU núm. 304), encara que aquesta darrera té el rostre més aplanat. La repetició d’aquests trets pot indicar que els artistes han utilitzat un mateix model o bé que procedeixen d’un mateix taller. El cap de la Mare de Déu està lleugerament girat vers el cantó dret, tret pel qual perd la rígida frontalitat pròpia de les majestats romàniques. Tanmateix, els llavis insinuen un incipient somriure que porta a datar la imatge com un exemplar tardà o de transició. Porta una corona amb doble filera de merlets diferents i sobreposats, que resulta desproporcionada en relació amb la imatge; els merlets de la base són semblants als de la corona de la Mare de Déu de Covet. Un vel emmarca el rostre i forma unes marcades ondulacions horitzontals, tret poc corrent en les imatges del segle XII i de la primera meitat del XIII a Catalunya. Aquest vel li penja fins als colzes i li cobreix les espatlles per darrere. Només hem trobat un altre exemplar amb aquest tipus d’ondulacions esculpides al vel, la talla de la Mare de Déu de Cortscastell (Pallars Sobirà), avui al Museu Diocesà d’Urgell(*). El vel deixa veure el cabell llarg pentinat amb ratlla al mig i repartit en blens cargolats com tirabuixons, tret més comú en els exemplars d’època tardana.
Porta túnica, només visible al braç dret i a partir dels genolls, i com en els exemplars tardans la sortida dels peus és marcada per un lleuger plec en forma d’arc (Noguera i Massa, 1977, pàg. 94) i enmig es troben les ondulacions dels plecs que cauen verticalment. Al damunt porta una sobretúnica que arriba fins als genolls i cau pel davant en forma de V. Encara porta una altra peça pel damunt, un tipus de paenula o casulla de coll rodó bastant ample i sense ribet, per sota de la qual surten el braços de la marededéu (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 94 i 145-146). Va calçada amb sabates punxegudes, que descansen sobre un marxapeu el primer nivell del qual sembla representar un discret coixí. Té la mà dreta aixecada i agafa una bola o poma amb el dit gros, l’índex i el del cor, postura més corrent en les marededéus de transició al gòtic. Amb l’altra subjecta el Nen per l’espatlla i el braç.
El Nen Jesús està assegut al genoll esquerre de la Mare, posició que trenca també la simetria pròpia de les majestats romàniques, encara que la figura del Nen mantingui en aquest cas una frontalitat perfecta. Porta corona de menys volada que la Mare, cosa que es considera una característica arcaïtzant. El rostre, amb els mateixos trets que la Mare, llueix un somriure més pronunciat. Els cabells li cauen per darrere les orelles i formen una mena de cargol a l’altura del clatell, tret que també trobem al Nen de la marededéu de Covet. Va vestit amb túnica llarga fins al peus, que forma uns plecs inclinats que marquen les cames. Sobre la túnica porta també una mena de casulla de coll rodó que li arriba fins a sota el genoll i cau pel davant en forma de V, com en els exemples de la segona meitat del segle XIII (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 78-79). No va calçat, com és habitual al romànic.
Té el braç dret escapçat, però segurament el devia tenir alçat en actitud de beneir. Amb la mà esquerra agafa per sota un llibre tancat i en posició vertical, actitud igual a la talla de Covet.
Cal situar aquesta imatge dins l’àmbit del mateix taller que la Mare de Déu de Covet i la d’Erillcastell, ja que els trets essencials són idèntics: la fisonomia, la casulla o paenula i el tipus de vel (vegeu nota núm. 4), encara que a Covet els plecs són pintats, etc. Aquest taller és difícil de situar cronològicament, ja que utilitza un model o tipus iconogràfic d’aspecte rústec o primitiu que pot confondre. Cook i Gudiol ([1950] pàg. 318, 1980, pàg. 295) l’esmenten de passada i el situen al segle XII i dins l’àmbit de la imatgeria de l’àrea lleidatana, però la Mare de Déu del Puig de Meià no correspon a aquesta època. Aquesta imatge és un exemplar tardà que podria pertànyer a la segona meitat del segle XIII, i és difícil de datar anteriorment a causa d’alguns dels trets avançats que presenta, com ara el somriure, el cap girat cap a la dreta de la Mare, els plecs de la roba que cauen en forma de V, etc. Fins i tot, si hom té en compte aquests dos primers aspectes, es podria datar al final d’aquest mateix segle. D’altra banda, el tipus de vel amb marcades ondulacions no sembla propi del XII, sinó més aviat del segle XIII avançat (Catálogo de la Exposición de Valladolid, 1988, pàg. 128), malgrat que la Mare de Déu de Cortscastell, que també el porta, hagi estat datada al segle XII (vegeu dins aquesta col·lecció, vol. XXIII, pàgs. 217-218).
Tot això ens porta a concloure que o bé s’hauria de revisar la cronologia dels exemplars paral·lels esmentats (Covet, Erillcastell, Cortscastell) o bé que no existeix el suposat taller, sinó tan sols un model iconogràfic que es va repetir durant gairebé un segle. Aquesta possibilitat, però, és menys probable si es té present que aquest model es va utilitzar dins una àrea geogràfica determinada, cosa que indica l’existència d’un taller d’artistes concret. (CPG)
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/10/goigs-la-mare-de-deu-del-puig-de-meia.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/07/esglesia-de-sant-cristofol-de-meia.html
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22393
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dona fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila: http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.
No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.
Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell