Anàvem el Pere Albert Carreño - al que fitxàvem com a fotògraf – el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins a Granera on volíem visitar l’Església parroquial advocada a Sant Marti de Tours.
Patrimoni Gencat ens diu que és una església d'una sola nau amb coberta de dues aigües. Planta rectangular. El nucli original del segle XIII és pràcticament imperceptible a causa de les reformes posteriors.
![]()
La façana original , encarada a ponent, té l'entrada tapiada.
El parament és de grans carreus de pedra. Corona el conjunt una gran espadanya-campanar amb coberta de quatre vents.
L'entrada actual es fa pel mur sud. A la llinda d'aquest accés es pot llegir: "dia 24 de març de 1774. Alabat sia el Sagrat Cor de Jesús".
![]()
Té afegides al costat sud la rectoria (segle XVIII) i altres dependències (cases consistorials i vivendes).
![]()
Em cridava l’atenció un rellotge de sol.
Conserva la nau romànica , ampliada amb altars laterals i l'absis, tapiat internament però visible des de dins de l'ajuntament.
![]()
![]()
Fotografies del interior de Jordi Contijoch Boada
L'absis té un fris d'arcuacions llombardes, bé que tardanes i ben tallades, es veu sobrepujat. Cal entrar a l'ajuntament i és visible des de les golfes.
Ens caldria trobar una explicació al fet que l’església parroquial estigui en indret força apartat del castell el redós del qual s’aixecava un petit nucli urbà.
![]()
També, també, l’origen de l’expressió ”de Granera, el dimoni n’era” , que alguns fan recular fins als de Planella, senyors d’aquest, del Castell de Clarà , de Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir, emparentats amb els de Planella de Talamanca i Calders.
El Castell de Granera a darreries del segle XVI fou venut als Despalau, fins que el 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona.
Esdevingué seu de baronia per concessió de Felip IV de Castella el 17 de juliol del 1643.
Posteriorment castell i títol passà altre cop als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials.
Actualment, aquest títol nobiliari està en mans del Marquès de Castellbell, John Alfonso Stephen de Vilallonga y Scott-Ellis , com la resta de baronies esmentades.
Patrimoni Gencat ens diu que és una església d'una sola nau amb coberta de dues aigües. Planta rectangular. El nucli original del segle XIII és pràcticament imperceptible a causa de les reformes posteriors.
La façana original , encarada a ponent, té l'entrada tapiada.
El parament és de grans carreus de pedra. Corona el conjunt una gran espadanya-campanar amb coberta de quatre vents.
L'entrada actual es fa pel mur sud. A la llinda d'aquest accés es pot llegir: "dia 24 de març de 1774. Alabat sia el Sagrat Cor de Jesús".
Té afegides al costat sud la rectoria (segle XVIII) i altres dependències (cases consistorials i vivendes).
Conserva la nau romànica , ampliada amb altars laterals i l'absis, tapiat internament però visible des de dins de l'ajuntament.
L'absis té un fris d'arcuacions llombardes, bé que tardanes i ben tallades, es veu sobrepujat. Cal entrar a l'ajuntament i és visible des de les golfes.
Ens caldria trobar una explicació al fet que l’església parroquial estigui en indret força apartat del castell el redós del qual s’aixecava un petit nucli urbà.
També, també, l’origen de l’expressió ”de Granera, el dimoni n’era” , que alguns fan recular fins als de Planella, senyors d’aquest, del Castell de Clarà , de Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir, emparentats amb els de Planella de Talamanca i Calders.
El Castell de Granera a darreries del segle XVI fou venut als Despalau, fins que el 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona.
Esdevingué seu de baronia per concessió de Felip IV de Castella el 17 de juliol del 1643.
Posteriorment castell i títol passà altre cop als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials.
Actualment, aquest títol nobiliari està en mans del Marquès de Castellbell, John Alfonso Stephen de Vilallonga y Scott-Ellis , com la resta de baronies esmentades.