L'església actual, dedicada a Sant Menna/Cristòfol , va ser construïda conjuntament amb la rectoria de la Parròquia, segons consta a la llinda de la porta de la rectoria (1707), encara que el campanar i els detalls interiors són posteriors a aquesta data. De l'església destaquen les arcades que donen a la plaça que formen una galeria molt típica i característica de la contrada. La rectoria, i concretament la zona d'arcades, es troben en estat precari.
![]()
Pila baptismal de pedra calcària. A la buixarda. D'estil neoclàssic, té forma octogonal. No té cap relleu ni inscripció. Conserva un tall de la cadena (emplomada a la pedra) que servia per subjectar la tapadora de fusta. Amida 117cm d'alçada per 81cm de diàmetre de la boca.
Hi ha dues piles per aigua beneïda:
La primera pila. De pedra calcària, treballada a la Guixarda. Consta de pila i columna. Estil neoclàssic (segle XX). El suport és una columna estriada amb una petita base. Està col·locada a uns centímetres de separació de la paret. El conjunt amida 105
La segona pila és també de roca calcaria buixardada. D'estil neoclàssic i aparedada al costat de la porta per accedir a l'antic convent. La columna i la pila estan ornamentades amb estries. Amida 105 centímetres.
L'església ja era documentada l'any 882 com "sancti Menne, basilica in Villa ablares" i també l'any 1019, en la dotació de la canònica gironina. Al segle XIV n'adquiriren la senyoria els Santcliment.
A la Pila baptismal hi ha una disposició del Bisbe Taberner d'Ardena que disposa que les fonts baptismals siguin cobertes amb una tapadora de fusta, recoberta amb cuiro (per evitar que la pols arribi a l'aigua) i amb claus de punxa (per evitar que ningú s'hi assegués al cim) 1730...?
![]()
Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada.
A mitjans del segle XX, cap als anys 40, a partir de l'abandó de l’ermita de Sant Roc , l'aplec fou traslladat a l'esplanada que hi ha davant l'església de Sant Menna, de Vilablareix. Això ha comportat que en ocasions l’Església sigui designada – erròniament- com de Sant Roc.
Des de la restauració de l’ermita de Sant Roc, duta a terme l'any 2002, l'aplec es torna a fer a la mateixa esplanada de l'ermita.
Quan a la història de l'aplec de Sant Roc, cal fer esment que se celebra, segons les llunes entre febrer-març, al municipi de Vilablareix, en honor a Sant Roc, i que es fa lluny de la diada del Sant, el 16 d'agost. La tradició diu que una noia amb ganes de trobar xicot, si acudeix al Sant amb devoció, no passarà l'any sense trobar minyó. Forçant un xic la llengua m’explicaven que ‘ la noia que va a Sant Roc, marit trob’,
Aquest aplec, també anomenat, per la tradició esmentada, de les Núvies, ha gaudit d'una gran tradició i afluència fins i tot més enllà dels límits del municipi. Així, per exemple, a la consueta del clergue i rector de Riudellots de la Selva, Joan Calderó, s'esmenta que ja al segle XVII els seus habitants anaven en aplec a sant Roc, distant deu quilòmetres.
L'any 1717 el bisbe de Girona, seguint els decrets del concili gironí, prohibí aquesta i altres romeries, ja que s'havia comprovat que molt sovint es convertia més en una festa profana que no pas religiosa, i així es prohibia que les processons sortissin del terme parroquial per dirigir-se a ermites veïnes. Es prohibia també que tinguessin una durada superior a les dues hores, i que per cap motiu es fessin parades per menjar i beure, per evitar els abusos que sempre hi tenien lloc.
De totes maneres, el mateix rector no pogué aplacar les ganes dels feligresos, i es muntaren un subterfugi per continuar anant a sant Roc: sortien en processó de Riudellots amb les atxes, la veracreu i els vestits litúrgics i quan arribaven a can Saurí, al terme parroquial de Riudellots, hi deixaven els estris litúrgics i continuaven com a processó profana fins Sant Roc, on hi celebraven la festa. A la tornada, al vespre, s'agafaven els estris litúrgics altra volta a can Saurí i s'arribava a Riudellots en processó. Aquesta trampa fou tolerada fins el 1740.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental, a la que dóna nom.
Quan al topònim Vilablareix trobem, etimològicament compost de vila i d'un nom personal d'origen desconegut. Les formes més antigues que tenim documentades d'aquest topònim són Vila Blares (any. 1019) i villa ablares (any 882). També es troba la variant Villablarix, però ja en l'any 1200. Aebischer Topon. 13 indica la possibilitat que es tracti d'un nom que comences originàriament amb Alb- i que hagués canviat aquesta inicial en Abl-. Efectivament la forma Villablarix podria venir d'una Villa Alberici, ‘vila d'Alberic’ (nom personal germànic). Seria estrany, però, el canvi de la i tònica en e.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Pila baptismal de pedra calcària. A la buixarda. D'estil neoclàssic, té forma octogonal. No té cap relleu ni inscripció. Conserva un tall de la cadena (emplomada a la pedra) que servia per subjectar la tapadora de fusta. Amida 117cm d'alçada per 81cm de diàmetre de la boca.
Hi ha dues piles per aigua beneïda:
La primera pila. De pedra calcària, treballada a la Guixarda. Consta de pila i columna. Estil neoclàssic (segle XX). El suport és una columna estriada amb una petita base. Està col·locada a uns centímetres de separació de la paret. El conjunt amida 105
La segona pila és també de roca calcaria buixardada. D'estil neoclàssic i aparedada al costat de la porta per accedir a l'antic convent. La columna i la pila estan ornamentades amb estries. Amida 105 centímetres.
L'església ja era documentada l'any 882 com "sancti Menne, basilica in Villa ablares" i també l'any 1019, en la dotació de la canònica gironina. Al segle XIV n'adquiriren la senyoria els Santcliment.
A la Pila baptismal hi ha una disposició del Bisbe Taberner d'Ardena que disposa que les fonts baptismals siguin cobertes amb una tapadora de fusta, recoberta amb cuiro (per evitar que la pols arribi a l'aigua) i amb claus de punxa (per evitar que ningú s'hi assegués al cim) 1730...?
Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada.
A mitjans del segle XX, cap als anys 40, a partir de l'abandó de l’ermita de Sant Roc , l'aplec fou traslladat a l'esplanada que hi ha davant l'església de Sant Menna, de Vilablareix. Això ha comportat que en ocasions l’Església sigui designada – erròniament- com de Sant Roc.
Des de la restauració de l’ermita de Sant Roc, duta a terme l'any 2002, l'aplec es torna a fer a la mateixa esplanada de l'ermita.
Quan a la història de l'aplec de Sant Roc, cal fer esment que se celebra, segons les llunes entre febrer-març, al municipi de Vilablareix, en honor a Sant Roc, i que es fa lluny de la diada del Sant, el 16 d'agost. La tradició diu que una noia amb ganes de trobar xicot, si acudeix al Sant amb devoció, no passarà l'any sense trobar minyó. Forçant un xic la llengua m’explicaven que ‘ la noia que va a Sant Roc, marit trob’,
Aquest aplec, també anomenat, per la tradició esmentada, de les Núvies, ha gaudit d'una gran tradició i afluència fins i tot més enllà dels límits del municipi. Així, per exemple, a la consueta del clergue i rector de Riudellots de la Selva, Joan Calderó, s'esmenta que ja al segle XVII els seus habitants anaven en aplec a sant Roc, distant deu quilòmetres.
L'any 1717 el bisbe de Girona, seguint els decrets del concili gironí, prohibí aquesta i altres romeries, ja que s'havia comprovat que molt sovint es convertia més en una festa profana que no pas religiosa, i així es prohibia que les processons sortissin del terme parroquial per dirigir-se a ermites veïnes. Es prohibia també que tinguessin una durada superior a les dues hores, i que per cap motiu es fessin parades per menjar i beure, per evitar els abusos que sempre hi tenien lloc.
De totes maneres, el mateix rector no pogué aplacar les ganes dels feligresos, i es muntaren un subterfugi per continuar anant a sant Roc: sortien en processó de Riudellots amb les atxes, la veracreu i els vestits litúrgics i quan arribaven a can Saurí, al terme parroquial de Riudellots, hi deixaven els estris litúrgics i continuaven com a processó profana fins Sant Roc, on hi celebraven la festa. A la tornada, al vespre, s'agafaven els estris litúrgics altra volta a can Saurí i s'arribava a Riudellots en processó. Aquesta trampa fou tolerada fins el 1740.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental, a la que dóna nom.
Quan al topònim Vilablareix trobem, etimològicament compost de vila i d'un nom personal d'origen desconegut. Les formes més antigues que tenim documentades d'aquest topònim són Vila Blares (any. 1019) i villa ablares (any 882). També es troba la variant Villablarix, però ja en l'any 1200. Aebischer Topon. 13 indica la possibilitat que es tracti d'un nom que comences originàriament amb Alb- i que hagués canviat aquesta inicial en Abl-. Efectivament la forma Villablarix podria venir d'una Villa Alberici, ‘vila d'Alberic’ (nom personal germànic). Seria estrany, però, el canvi de la i tònica en e.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com