Per gentilesa de la família de ca l’Anton - a qui des d’aquí renovo la meva gratitud - tenia ocasió de retratar el interior de l’església a parroquial de Sant Sebastià de la Clua, al terme de Bassella, a la comarca de l’Urgell sobirà.
![]()
Advertia restes de pintures murals de les que no en trobava informació en cap font. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) .
Patrimoni Gencat explica que és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral. Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació. A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta, i té adossada la sagristia d'època més tardana. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari. L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior del segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII.
![]()
Al costat de l'església hi ha el fossar , actiu encara.
El lloc de la "Clusa" s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, que es pot datar entre la segona meitat del segle IX i finals del segle X. D'altra banda, el castell de la Clua és àmpliament documentat al llarg dels segles XI i XII.
Quan al topònim Clua , vista l’estructura de la població situada dalt d’un turó, ens decantem pel sentit ‘closa’ , etimològicament del llat clausa, ‘tancada’
En la visita pastoral de 1575 consta Sant Martí com església parroquial de la Clua. El visitador de la diòcesi manà que fos allargada la teulada per tal que l'aigua no penetrés en la volta.
A l'any 1758 l'església havia canviat d'advocació i era dedicada a Sant Sebastià. Aquest sant esdevingué molt popular com a protector de la pesta a finals de l'edat mitjana. En aquest moment, Sant Sebastià de la Clua esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Serni d'Aguilar.
M’expliquen que té un culte MOLT esporàdic, si és possible en la festivitat del patró, i per la Festa Major de la Clua.
Recentment recuperaven el forn comunal de pa. Malgrat l’abandó sistemàtic de les administracions públiques, a Catalunya moltes persones malden per conservar i mantenir el patrimoni històric col·lectiu.
![]()
La Clua, Bassella, l’Urgell sobirà, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.
Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar
Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.
Antonio Mora Vergés
Advertia restes de pintures murals de les que no en trobava informació en cap font. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) .
Patrimoni Gencat explica que és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral. Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació. A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta, i té adossada la sagristia d'època més tardana. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari. L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior del segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII.
Al costat de l'església hi ha el fossar , actiu encara.
El lloc de la "Clusa" s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, que es pot datar entre la segona meitat del segle IX i finals del segle X. D'altra banda, el castell de la Clua és àmpliament documentat al llarg dels segles XI i XII.
Quan al topònim Clua , vista l’estructura de la població situada dalt d’un turó, ens decantem pel sentit ‘closa’ , etimològicament del llat clausa, ‘tancada’
En la visita pastoral de 1575 consta Sant Martí com església parroquial de la Clua. El visitador de la diòcesi manà que fos allargada la teulada per tal que l'aigua no penetrés en la volta.
A l'any 1758 l'església havia canviat d'advocació i era dedicada a Sant Sebastià. Aquest sant esdevingué molt popular com a protector de la pesta a finals de l'edat mitjana. En aquest moment, Sant Sebastià de la Clua esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Serni d'Aguilar.
M’expliquen que té un culte MOLT esporàdic, si és possible en la festivitat del patró, i per la Festa Major de la Clua.
Recentment recuperaven el forn comunal de pa. Malgrat l’abandó sistemàtic de les administracions públiques, a Catalunya moltes persones malden per conservar i mantenir el patrimoni històric col·lectiu.
La Clua, Bassella, l’Urgell sobirà, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.
Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar
Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.
Antonio Mora Vergés