L'escola Joaquim Ruyra és la primera escola pública fundada a Blanes. Es va redactar un primer projecte que no es va dur a terme. Es tractava d'un edifici de planta baixa en forma d'U obert cap a la banda sud. La part central estava dividida en dues zones, la dels nois i la de les noies, cadascuna amb tres aules, un rober, un despatx i uns lavabos. La façana interior, que donava al pati, estava unificada per una galeria.
Uns anys més tard es porta terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) que consistia en dos edificis de planta quadrada destinats respectivament a Escola de Nens i Escola de Nenes comunicats per un jardí. Eren de planta baixa amb coberta de teula a quatre vessants, excepte en un dels pavellons que es construeix planta i pis. Tenien obertures emmarcades per esgrafiats i porxo per arcades a l’accés a cada pavelló.
Actualment el conjunt ha estat molt modificat, el pavelló de pb + 1 ha passat a pb + 3, etc. S'han repintat les façanes desapareixent els esgrafiats. Molt modificat.
"El projecte de construcció d'unes escoles per a la vila, al carrer Mendez Núñez del barri de s'Auguer, va ser un dels grans cavalls de batalla de la política local entre 1915 i 1925"
L'any 1916 l'Ajuntament encarrega a la Universitat de Barcelona un projecte d'escola, i la universitat designa a Portas o Lluís Planas i Calvet (1879-1954), (no s'ha pogut aclarir) per dur-lo a terme. El 1917 aquest projecte és aprovat per la Junta d'Arquitectura Escolar del Districte.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Portas
Després d'aquest projecte no realitzat, es duu a terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) de 1925 per a Escoles de la Vila al carrer Méndez Núñez. L'escola es va fundar l'any 1925. L'arquitecte fou Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) i les obres les va fer el Sr. Narcís Gallart. Veient que l'escola quedava petita, es van aixecar dues plantes més a l'edifici quadrat i una planta més a l'edifici de forma rectangular. En la tercera fase es va construir un tercer edifici on actualment es troben dues de les classes d'Educació Infantil.
![]()
L'any 1970 els arquitectes Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) i Carlos Magriñá porten a terme una reforma i ampliació.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Carlos Magriñá
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=7&p=&pos=61
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
![]()
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.
Recorda sempre.
![]()
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.
Antonio Mora Vergés
Uns anys més tard es porta terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) que consistia en dos edificis de planta quadrada destinats respectivament a Escola de Nens i Escola de Nenes comunicats per un jardí. Eren de planta baixa amb coberta de teula a quatre vessants, excepte en un dels pavellons que es construeix planta i pis. Tenien obertures emmarcades per esgrafiats i porxo per arcades a l’accés a cada pavelló.
Actualment el conjunt ha estat molt modificat, el pavelló de pb + 1 ha passat a pb + 3, etc. S'han repintat les façanes desapareixent els esgrafiats. Molt modificat.
"El projecte de construcció d'unes escoles per a la vila, al carrer Mendez Núñez del barri de s'Auguer, va ser un dels grans cavalls de batalla de la política local entre 1915 i 1925"
L'any 1916 l'Ajuntament encarrega a la Universitat de Barcelona un projecte d'escola, i la universitat designa a Portas o Lluís Planas i Calvet (1879-1954), (no s'ha pogut aclarir) per dur-lo a terme. El 1917 aquest projecte és aprovat per la Junta d'Arquitectura Escolar del Districte.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Portas
Després d'aquest projecte no realitzat, es duu a terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) de 1925 per a Escoles de la Vila al carrer Méndez Núñez. L'escola es va fundar l'any 1925. L'arquitecte fou Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) i les obres les va fer el Sr. Narcís Gallart. Veient que l'escola quedava petita, es van aixecar dues plantes més a l'edifici quadrat i una planta més a l'edifici de forma rectangular. En la tercera fase es va construir un tercer edifici on actualment es troben dues de les classes d'Educació Infantil.
L'any 1970 els arquitectes Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) i Carlos Magriñá porten a terme una reforma i ampliació.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Carlos Magriñá
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=7&p=&pos=61
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.
Recorda sempre.
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.
Antonio Mora Vergés