Llegia que l’actual capella de Santa Maria de l’Antiga pertanyia originàriament a la jurisdicció de Palafolls, tant en la part eclesiàstica com en la civil, i era coneguda per Santa Maria de la Riera.
L’any 986, amb la invasió àrab protagonitzada pel cabdill Al-Mansur, la capella va ser profanada però no destruïda, quedant solament les parets i el portal.
No serà fins el 14 de novembre de 1603, que l’ermita passa al terme de Blanes, amb motiu que en Gastó de Montcada i de Gralla, II Marquès d’Aitona, havia signat un document, allargant el terme blanenc fins el riu Tordera. Al ser allargassat el terme, l’ermita va incorporar-se a la població de Blanes i va prendre el nom de l’ermita de Nostra Senyora de l’Antiga. El capellà encarregat de la custòdia de l’Antiga ensenyava música i gramàtica als infants de Blanes, com també ho feia el capellà encarregat de la capella de l’Hospital de Sant Jaume dels Pobres. En el context de la Guerra de Successió, l’ermita és emprada pel consell de la vila per dur-hi a terme les reunions.
El 27 de juny de l’any 1758, l’Ajuntament i els obrers de l’ermita van presentar al bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palermo Rallo, un document signat pel rector, Feliu Boter, i el batlle de Blanes, Francesc Artimbau, en el qual demanaven permís per vendré un hort i dues cases unides a l’ermita de l’Antiga. En sortí un comprador, Jaume Fàbregas, i l’escriptura se signà el 31 d’octubre de 1758. Tot i això anys més tard, concretament en el 1858, l’Ajuntament va comprar les dues cases venudes temps enrere. El venedor era Joan Fàbregas, que les havia adquirides del seu avi l’any 1758.
L’any 1854, es van instal·lar a la vila les germanes religioses Filles de Maria. Aquestes establiran un vincle molt estret amb l’ermita, ja que s’autoritzarà a les religioses a obrir una porta a dalt del cor de l’ermita per tal de comunicar-s’hi – cal tenir en compte que vivien en unes cases al costat de l’ermita- i així no haver de sortir per les celebracions del culte i utilitzar-la per es seves oracions. Les monges hi feren classe durant molts anys, concretament fins a l’any 1880 en què marxaren de Blanes. Des d'aquest any, la custòdia i administració de l'ermita en tenen cura dos veïns del barri de la Massaneda, que inclou el carrer de l'Antiga, i que són escollits pel senyor rector de la Parròquia de Santa Maria de Blanes, prèvia consulta del veïnat.
Després de la destrucció patida com a com conseqüència de la revolta social que s’oposava a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el temple fou reconstruït per poder realitzar missa.
![]()
Per a la celebració del culte, es va acabar utilitzant la imatge de la Mare de Déu, feta per l'artista blanenc Jaume Coll i Puig (Blanes, 17 de maig de 1937 - iIla de Hierro, 8 d’abril de 2015).
![]()
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/02/goigs-la-mare-de-deu-de-lantiga-blanes.html?m=1
L'artista que es va inspirar en l'antiga escultura que presidia l'església parroquial de Santa Maria de Blanes, i que l'any 1936 també va ser destruïda, com també es va encarregar de dirigir artísticament tota l'ermita. Després de la reconstrucció del temple, el 20 de gener de 1963, en base a la reconstrucció provisional de les runes de l'ermita que va tenir lloc entre 1938-40, es va duu a terme la benedicció del temple. La cerimònia va ser conduïda pel bisbe de la Diòcesi de Girona, Josep Cartañá Inglés, esdevenint església sufragània de la parròquia de Santa Maria de Blanes.
Patrimoni Gencat ens explica que l’edifici està format per una nau de cinc trams, coberta amb volta de canó i disposa de presbiteri, absis semicircular, sagristia i un cor als peus de la nau. Des de l’absis s’accedeix a la sagristia, construïda fora del recinte de l’església. El primer que trobem a l’accedir a la capella és un petit vestíbul que es troba separat de la nau per mitjà d’un envà. La nau és una planta rectangular de 16,70 metres de llarg i una amplada màxima de 4,70 metres, amb una alçada total interior de 6,13 metres.
![]()
Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada
La coberta està formada per una volta de canó rebaixat i interceptat per llunetes, dividida en cinc trams delimitats per arcs faixons de mig punt rebaixat, que recolzen directament sobre els murs de tancament laterals. L’absis semicircular està cobert amb volta de ¼ d’esfera, i presenta dues obertures arc de mig punt. Als peus de la nau i sobre l’accés trobem el cor. Està sobre elevat de la resta de la nau. La coberta de l’edifici és un teulat àrab a dues aigües. Sobre la façana principal trobem un campanar d’espadanya típic de la població. La façana principal conté un portal d’accés amb obertura allindada i arc de mig punt rebaixat de pedra. A banda i banda de la porta d’accés i adossades als brancals de l’obertura, trobem dues petites finestres quadrades de carreus ben treballats i sobre la porta un òcul.
Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
![]()
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Recorda sempre.
![]()
Per intermediació de Santa Maria de l’Antiga , aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!
Antonio Mora Vergés
L’any 986, amb la invasió àrab protagonitzada pel cabdill Al-Mansur, la capella va ser profanada però no destruïda, quedant solament les parets i el portal.
No serà fins el 14 de novembre de 1603, que l’ermita passa al terme de Blanes, amb motiu que en Gastó de Montcada i de Gralla, II Marquès d’Aitona, havia signat un document, allargant el terme blanenc fins el riu Tordera. Al ser allargassat el terme, l’ermita va incorporar-se a la població de Blanes i va prendre el nom de l’ermita de Nostra Senyora de l’Antiga. El capellà encarregat de la custòdia de l’Antiga ensenyava música i gramàtica als infants de Blanes, com també ho feia el capellà encarregat de la capella de l’Hospital de Sant Jaume dels Pobres. En el context de la Guerra de Successió, l’ermita és emprada pel consell de la vila per dur-hi a terme les reunions.
El 27 de juny de l’any 1758, l’Ajuntament i els obrers de l’ermita van presentar al bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palermo Rallo, un document signat pel rector, Feliu Boter, i el batlle de Blanes, Francesc Artimbau, en el qual demanaven permís per vendré un hort i dues cases unides a l’ermita de l’Antiga. En sortí un comprador, Jaume Fàbregas, i l’escriptura se signà el 31 d’octubre de 1758. Tot i això anys més tard, concretament en el 1858, l’Ajuntament va comprar les dues cases venudes temps enrere. El venedor era Joan Fàbregas, que les havia adquirides del seu avi l’any 1758.
L’any 1854, es van instal·lar a la vila les germanes religioses Filles de Maria. Aquestes establiran un vincle molt estret amb l’ermita, ja que s’autoritzarà a les religioses a obrir una porta a dalt del cor de l’ermita per tal de comunicar-s’hi – cal tenir en compte que vivien en unes cases al costat de l’ermita- i així no haver de sortir per les celebracions del culte i utilitzar-la per es seves oracions. Les monges hi feren classe durant molts anys, concretament fins a l’any 1880 en què marxaren de Blanes. Des d'aquest any, la custòdia i administració de l'ermita en tenen cura dos veïns del barri de la Massaneda, que inclou el carrer de l'Antiga, i que són escollits pel senyor rector de la Parròquia de Santa Maria de Blanes, prèvia consulta del veïnat.
Després de la destrucció patida com a com conseqüència de la revolta social que s’oposava a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el temple fou reconstruït per poder realitzar missa.
Per a la celebració del culte, es va acabar utilitzant la imatge de la Mare de Déu, feta per l'artista blanenc Jaume Coll i Puig (Blanes, 17 de maig de 1937 - iIla de Hierro, 8 d’abril de 2015).
L'artista que es va inspirar en l'antiga escultura que presidia l'església parroquial de Santa Maria de Blanes, i que l'any 1936 també va ser destruïda, com també es va encarregar de dirigir artísticament tota l'ermita. Després de la reconstrucció del temple, el 20 de gener de 1963, en base a la reconstrucció provisional de les runes de l'ermita que va tenir lloc entre 1938-40, es va duu a terme la benedicció del temple. La cerimònia va ser conduïda pel bisbe de la Diòcesi de Girona, Josep Cartañá Inglés, esdevenint església sufragània de la parròquia de Santa Maria de Blanes.
Patrimoni Gencat ens explica que l’edifici està format per una nau de cinc trams, coberta amb volta de canó i disposa de presbiteri, absis semicircular, sagristia i un cor als peus de la nau. Des de l’absis s’accedeix a la sagristia, construïda fora del recinte de l’església. El primer que trobem a l’accedir a la capella és un petit vestíbul que es troba separat de la nau per mitjà d’un envà. La nau és una planta rectangular de 16,70 metres de llarg i una amplada màxima de 4,70 metres, amb una alçada total interior de 6,13 metres.
Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada
La coberta està formada per una volta de canó rebaixat i interceptat per llunetes, dividida en cinc trams delimitats per arcs faixons de mig punt rebaixat, que recolzen directament sobre els murs de tancament laterals. L’absis semicircular està cobert amb volta de ¼ d’esfera, i presenta dues obertures arc de mig punt. Als peus de la nau i sobre l’accés trobem el cor. Està sobre elevat de la resta de la nau. La coberta de l’edifici és un teulat àrab a dues aigües. Sobre la façana principal trobem un campanar d’espadanya típic de la població. La façana principal conté un portal d’accés amb obertura allindada i arc de mig punt rebaixat de pedra. A banda i banda de la porta d’accés i adossades als brancals de l’obertura, trobem dues petites finestres quadrades de carreus ben treballats i sobre la porta un òcul.
Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Recorda sempre.
Per intermediació de Santa Maria de l’Antiga , aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!
Antonio Mora Vergés