Em costava un xic trobar l’ermita dedicada a Santa Eulàlia de Beguès, situada dalt d’un turonet i envoltada de carrers i edificis. Llegia que una de les més importants reformes a l'edifici es dugué a terme l'any 1832 – amb els diners d’Amèrica - , adoptant l'ermita l'aspecte amb el què ha arribat als nostres dies.
La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.
![]()
![]()
La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.
No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .
A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.
Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.
La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.
La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.
No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .
A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.
Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.