Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.
A la pàgina https://www.facebook.com/search/posts/?q=efem%C3%A8rides%20sitgetanes llegia :
16 OCTUBRE
Tal dia com avui de 1911 començava a funcionar el col·legi de les Mercedàries Missioneres de Berriz
No en trobava dades de la seva historia a Sitges.
Si un parell de referències :
Altament important ha estat la presència de la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.
I, a : http://www.sitges.cat/.../el_prego/prego_de_jordi_barrach
La irrupció de les noies de les Mercedàries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara menys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monges.
Unes monges petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.
![]()
![]()
https://photoeditor.polarr.co/
![]()
Teniu més dades de la presència de les Mercedàries de Berriz a Sitges ?. Quan van arribar?. Quan van deixar la docència?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Em deixaven un missatge des de Efemèrides Sitgetanes, en el que em diuen que un dels col·legis més duradors que hi hagué a Sitges durant el segle XX va ser el de les monges mercedàries.
D'origen català, l'orde la de Mare de Déu de la Mercè fou fundada a Barcelona al principi del segle XIII per sant Pere Nolasc i tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l'islam. En les dècades següents a la seva creació, l'orde fundà nombrosos convents a Catalunya i s'estengué per França, Portugal i Espanya.
L'any 1909 un grup de mercedàries procedent del convent madrileny de Juan de Alarcón fundaren una comunitat a Sant Pere de Ribes. L'estada de les monges a la població veïna fou, tanmateix, molt curta. Només havien passat dos anys i escaig quan les religioses decidiren abandonar la seva residència ribetana i traslladar-se a Sitges per crear un convent de clausura i posar en marxa un col·legi dedicat a l'ensenyança de noies. Amb aquest objectiu, les mercedàries adquiriren el xalet Tehigli, una torre amb jardí que estava situada a la carretera de Barcelona, davant mateix de l'estació del ferrocarril. Un cop obtinguts els permisos per part de l'Ajuntament -que posà totes les facilitats perquè les religioses s'establissin a la vila-, el setembre de 1911 es feren un seguit de reformes a l'edifici i el mes següent ja s'iniciaren les classes.
Les primeres mercedàries vingudes a Sitges per endegar el col·legi foren vuit, al capdavant de les quals hi havia la comanadora Carmen de Jesús de Meer i de Rameau, que aleshores comptava seixanta anys. D'origen noble, s'havia format al convent Juan de Alarcón, on des del seu ingrés i posterior pronunciament de vots havia anat ocupant responsabilitats de progressiva importància, fins a esdevenir superiora de l'orde. A més de la mare Carmen de Jesús, la comunitat original estava integrada, entre d'altres, per les religioses M. Teresa Cid, Carlota Santos, Ana Segovia, Paula Lorenzo i Ángeles Ortega. Posteriorment, en les dècades de 1920 i 1930, també en formarien part M. Antònia Ballester, Encarnació Muñoz i Pilar Franquet. Les dues primeres havien nascut aquí i la tercera, tot i ser originària d'Ulldemolins, no es va moure mai del convent de Sitges des que hi va ingressar als vint-i-un anys. Durant prop de mig segle impartí classes a diferents generacions d'alumnes i acabà convertint-se en una autèntica institució.
Amb l'arribada de les mercedàries, la vila tingué durant un temps dues escoles religioses dedicades a l'ensenyança de noies. Però quan el 1913 tancà el col·legi de les concepcionistes -que funcionava des de mitjan segle XIX-, moltes de les famílies que fins aleshores havien educat les seves filles en aquell centre optaren per matricular-les a les mercedàries. La creixent demanda obligà les monges a ampliar el col·legi i a construir-hi una capella, que fou edificada a la banda oest -amb entrada per la carretera- entre 1916 i 1918. Així mateix, a partir de 1926 l'escola oferí un nou servei amb la inauguració d'una classe de pàrvuls integrada exclusivament per nens.
Fins a l'any 1936, el col·legi de les mercedàries funcionà en règim d’ensenyança elemental. Les nenes s'incorporaven a l'escola amb cinc o sis anys -abans de fer la primera comunió- i en sortien generalment entre els dotze i els catorze, edat en què la majoria d'elles es veien obligades a abandonar els estudis per posar-se a treballar. En els primers temps, pel preu de cinc pessetes mensuals, les alumnes de les mercedàries rebien classes de gramàtica, cal·ligrafia, matemàtiques, "labors", etc. També s'impartien classes especials, en les quals es donaven nocions de francès, solfeig, piano, dibuix, pintura i mecanografia. Aquestes assignatures no estaven incloses en la quota de la classe general i costaven unes altres cinc pessetes al mes. Això pel que fa a les alumnes externes. N'hi havia algunes, però, que estaven acollides a mitja pensió i que pagaven cinquanta pessetes mensuals per la manutenció, la classe general i una assignatura especial que escollia la mateixa alumna.
Altrament, dins el mateix col·legi hi havia una aula unitària que rebia el nom de classe de sant Josep i en la qual s'impartien classes gratuïtes a aquelles noies les famílies de les quals no tenien recursos econòmics. Les alumnes de sant Josep entraven i sortien cinc minuts abans que la resta i ho feien, també, per portes diferents. La classe de sant Josep, que no sempre fou ben vista per alguns sectors de la població, desaparegué els anys cinquanta.
El juliol de 1936 les mercedàries marxaren de Sitges i no hi tornaren fins a l'acabament de la Guerra Civil. En esclatar el conflicte, les dependències del col·legi i del convent foren convertides en quarter general de les Milícies Antifeixistes, les quals, abans de confiscar l'edifici, el saquejaren completament i destruïren tots els objectes de culte i les imatges que hi havia en el seu interior.
La postguerra i l'arribada de les mercedàries missioneres de Bérriz
Les dificultats econòmiques amb què es trobaren les religioses per tirar endavant el col·legi a partir de 1939, les portà a demanar ajudar a una altra branca mercedària que no era de clausura: l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, fundat uns anys abans en aquella localitat biscaïna per Margarita López de Maturana. Les monges que llavors es trobaven a Sitges hagueren d'escollir entre romandre com a religioses de clausura i continuar vinculades al monestir Juan de Alarcón de Madrid, o bé integrar-se a l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, que el 1940 assumí la direcció de l'escola de Sitges -entre les que triaren la segona opció hi hagué la mare Pilar Franquet. Des d'aquell moment, totes les superiores o prefectes foren nomenades des del col·legi mare de Bérriz. Entre les primeres, cal esmentar Pilar Jàuregui, Asunción Zabala i Pilar Eguren; més endavant també ho foren Carmen Iguain i Consuelo Benac.
Les mercedàries de Bérriz donaren un nou impuls al col·legi i fomentaren la creació de diverses associacions, entre elles la Juventud Mercedaria Misionera, que organitzava festivals escolars en els quals es recollien fons per a les missions. Durant força anys funcionà també el "ropero", on cada dijous assistien alumnes i exalumnes que es dedicaven a confeccionar paneretes per a nounats. S'organitzaven, així mateix, funcions teatrals, tómboles i exposicions de treballs diversos. Al marge d'això, hi havia unes diades especialment assenyalades. Les més importants eren la inauguració del Curs Missional -el 17 d'octubre-, el dia de l'onomàstica de la mare prefecta, el dia de la Mercè i el festival de fi de curs, en què es lliuraven els premis a les alumnes.
En el anys cinquanta, amb l'ampliació del programa d'estudis, les alumnes ja pogueren cursar el batxillerat elemental i laboral i també cursos de secretariat i comerç. El col·legi estigué actiu fins a 1972, quan les religioses decidiren vendre l'edifici. El curs següent les alumnes de les mercedàries s'incorporaren a l'Escola Pia -que esdevingué un centre d'ensenyament mixt- i algunes de les monges passaren a ser-ne docents.
(Roland Sierra, L'Abans de Sitges, Editorial Efadós, El Papiol, 2005)
A la pàgina https://www.facebook.com/search/posts/?q=efem%C3%A8rides%20sitgetanes llegia :
16 OCTUBRE
Tal dia com avui de 1911 començava a funcionar el col·legi de les Mercedàries Missioneres de Berriz
No en trobava dades de la seva historia a Sitges.
Si un parell de referències :
Altament important ha estat la presència de la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.
I, a : http://www.sitges.cat/.../el_prego/prego_de_jordi_barrach
La irrupció de les noies de les Mercedàries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara menys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monges.
Unes monges petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.
https://photoeditor.polarr.co/
Teniu més dades de la presència de les Mercedàries de Berriz a Sitges ?. Quan van arribar?. Quan van deixar la docència?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Em deixaven un missatge des de Efemèrides Sitgetanes, en el que em diuen que un dels col·legis més duradors que hi hagué a Sitges durant el segle XX va ser el de les monges mercedàries.
D'origen català, l'orde la de Mare de Déu de la Mercè fou fundada a Barcelona al principi del segle XIII per sant Pere Nolasc i tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l'islam. En les dècades següents a la seva creació, l'orde fundà nombrosos convents a Catalunya i s'estengué per França, Portugal i Espanya.
L'any 1909 un grup de mercedàries procedent del convent madrileny de Juan de Alarcón fundaren una comunitat a Sant Pere de Ribes. L'estada de les monges a la població veïna fou, tanmateix, molt curta. Només havien passat dos anys i escaig quan les religioses decidiren abandonar la seva residència ribetana i traslladar-se a Sitges per crear un convent de clausura i posar en marxa un col·legi dedicat a l'ensenyança de noies. Amb aquest objectiu, les mercedàries adquiriren el xalet Tehigli, una torre amb jardí que estava situada a la carretera de Barcelona, davant mateix de l'estació del ferrocarril. Un cop obtinguts els permisos per part de l'Ajuntament -que posà totes les facilitats perquè les religioses s'establissin a la vila-, el setembre de 1911 es feren un seguit de reformes a l'edifici i el mes següent ja s'iniciaren les classes.
Les primeres mercedàries vingudes a Sitges per endegar el col·legi foren vuit, al capdavant de les quals hi havia la comanadora Carmen de Jesús de Meer i de Rameau, que aleshores comptava seixanta anys. D'origen noble, s'havia format al convent Juan de Alarcón, on des del seu ingrés i posterior pronunciament de vots havia anat ocupant responsabilitats de progressiva importància, fins a esdevenir superiora de l'orde. A més de la mare Carmen de Jesús, la comunitat original estava integrada, entre d'altres, per les religioses M. Teresa Cid, Carlota Santos, Ana Segovia, Paula Lorenzo i Ángeles Ortega. Posteriorment, en les dècades de 1920 i 1930, també en formarien part M. Antònia Ballester, Encarnació Muñoz i Pilar Franquet. Les dues primeres havien nascut aquí i la tercera, tot i ser originària d'Ulldemolins, no es va moure mai del convent de Sitges des que hi va ingressar als vint-i-un anys. Durant prop de mig segle impartí classes a diferents generacions d'alumnes i acabà convertint-se en una autèntica institució.
Amb l'arribada de les mercedàries, la vila tingué durant un temps dues escoles religioses dedicades a l'ensenyança de noies. Però quan el 1913 tancà el col·legi de les concepcionistes -que funcionava des de mitjan segle XIX-, moltes de les famílies que fins aleshores havien educat les seves filles en aquell centre optaren per matricular-les a les mercedàries. La creixent demanda obligà les monges a ampliar el col·legi i a construir-hi una capella, que fou edificada a la banda oest -amb entrada per la carretera- entre 1916 i 1918. Així mateix, a partir de 1926 l'escola oferí un nou servei amb la inauguració d'una classe de pàrvuls integrada exclusivament per nens.
Fins a l'any 1936, el col·legi de les mercedàries funcionà en règim d’ensenyança elemental. Les nenes s'incorporaven a l'escola amb cinc o sis anys -abans de fer la primera comunió- i en sortien generalment entre els dotze i els catorze, edat en què la majoria d'elles es veien obligades a abandonar els estudis per posar-se a treballar. En els primers temps, pel preu de cinc pessetes mensuals, les alumnes de les mercedàries rebien classes de gramàtica, cal·ligrafia, matemàtiques, "labors", etc. També s'impartien classes especials, en les quals es donaven nocions de francès, solfeig, piano, dibuix, pintura i mecanografia. Aquestes assignatures no estaven incloses en la quota de la classe general i costaven unes altres cinc pessetes al mes. Això pel que fa a les alumnes externes. N'hi havia algunes, però, que estaven acollides a mitja pensió i que pagaven cinquanta pessetes mensuals per la manutenció, la classe general i una assignatura especial que escollia la mateixa alumna.
Altrament, dins el mateix col·legi hi havia una aula unitària que rebia el nom de classe de sant Josep i en la qual s'impartien classes gratuïtes a aquelles noies les famílies de les quals no tenien recursos econòmics. Les alumnes de sant Josep entraven i sortien cinc minuts abans que la resta i ho feien, també, per portes diferents. La classe de sant Josep, que no sempre fou ben vista per alguns sectors de la població, desaparegué els anys cinquanta.
El juliol de 1936 les mercedàries marxaren de Sitges i no hi tornaren fins a l'acabament de la Guerra Civil. En esclatar el conflicte, les dependències del col·legi i del convent foren convertides en quarter general de les Milícies Antifeixistes, les quals, abans de confiscar l'edifici, el saquejaren completament i destruïren tots els objectes de culte i les imatges que hi havia en el seu interior.
La postguerra i l'arribada de les mercedàries missioneres de Bérriz
Les dificultats econòmiques amb què es trobaren les religioses per tirar endavant el col·legi a partir de 1939, les portà a demanar ajudar a una altra branca mercedària que no era de clausura: l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, fundat uns anys abans en aquella localitat biscaïna per Margarita López de Maturana. Les monges que llavors es trobaven a Sitges hagueren d'escollir entre romandre com a religioses de clausura i continuar vinculades al monestir Juan de Alarcón de Madrid, o bé integrar-se a l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, que el 1940 assumí la direcció de l'escola de Sitges -entre les que triaren la segona opció hi hagué la mare Pilar Franquet. Des d'aquell moment, totes les superiores o prefectes foren nomenades des del col·legi mare de Bérriz. Entre les primeres, cal esmentar Pilar Jàuregui, Asunción Zabala i Pilar Eguren; més endavant també ho foren Carmen Iguain i Consuelo Benac.
Les mercedàries de Bérriz donaren un nou impuls al col·legi i fomentaren la creació de diverses associacions, entre elles la Juventud Mercedaria Misionera, que organitzava festivals escolars en els quals es recollien fons per a les missions. Durant força anys funcionà també el "ropero", on cada dijous assistien alumnes i exalumnes que es dedicaven a confeccionar paneretes per a nounats. S'organitzaven, així mateix, funcions teatrals, tómboles i exposicions de treballs diversos. Al marge d'això, hi havia unes diades especialment assenyalades. Les més importants eren la inauguració del Curs Missional -el 17 d'octubre-, el dia de l'onomàstica de la mare prefecta, el dia de la Mercè i el festival de fi de curs, en què es lliuraven els premis a les alumnes.
En el anys cinquanta, amb l'ampliació del programa d'estudis, les alumnes ja pogueren cursar el batxillerat elemental i laboral i també cursos de secretariat i comerç. El col·legi estigué actiu fins a 1972, quan les religioses decidiren vendre l'edifici. El curs següent les alumnes de les mercedàries s'incorporaren a l'Escola Pia -que esdevingué un centre d'ensenyament mixt- i algunes de les monges passaren a ser-ne docents.
(Roland Sierra, L'Abans de Sitges, Editorial Efadós, El Papiol, 2005)