Mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1907 + Solsona, 31 d’octubre de 2014), al que el Solsonès i Catalunya, li deuen un reconeixement pel seu excel•lent treball, explicava que al segle XI s’esmenta ja Sa Tor o Sator, la Torre, que devia tenir en aquella època funcions de guaita i bada.
De la capella de Santa Magdalena sabem que antigament la coberta interior era una volta de canó de pedra, que al enderrocar-se va ser substituïda per una coberta d'estructura de fusta a dos aigües, i amb una volta de guix pintada, al igual que les parets interiors.
![]()
Constatava en la meva visita la porta d'entrada primitiva tapiada en el costat lateral dret. Aquesta orientació a migdia i/o al sud, és pròpia del romànic.
![]()
La porta d'entrada que es fa servir en l'actualitat és d'arc de mig punt adovellat.
A l'interior hi ha un altar molt decorat de principis del segle XX. N’hi ha constància per l’excel•lent treball del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) que en recollia imatges l’any 1981, que podreu veure en el seu llibre Inventari d'esglésies nº 19 Solsonès. Com li succeïa al Lluís Codina Vilà, , no podia comprovar-ne l’estat el propietari em permetia fer fotografies únicament del exterior.
http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-santa-magdalena-01-interior.html
L’actual casa del Setó és molt posterior, i per la seva ubicació diríem que no està ubicada al lloc on hi havia la Torre que li dona nom.
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf
Documentava una construcció de pedra seca, amb escales, de la que no se’n diu res al Catàleg de masies, 72 de 113
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/la-tinabassapou-de-glans-de-la-masia.html
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
ÉS impossible sostreure’s al clima ‘polític’ que viu/pateix Catalunya, que si més no, juntament amb la tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.
Per intermediació de Santa Magdalena, feia arribar la meva sempiterna pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
De la capella de Santa Magdalena sabem que antigament la coberta interior era una volta de canó de pedra, que al enderrocar-se va ser substituïda per una coberta d'estructura de fusta a dos aigües, i amb una volta de guix pintada, al igual que les parets interiors.
Constatava en la meva visita la porta d'entrada primitiva tapiada en el costat lateral dret. Aquesta orientació a migdia i/o al sud, és pròpia del romànic.
La porta d'entrada que es fa servir en l'actualitat és d'arc de mig punt adovellat.
A l'interior hi ha un altar molt decorat de principis del segle XX. N’hi ha constància per l’excel•lent treball del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) que en recollia imatges l’any 1981, que podreu veure en el seu llibre Inventari d'esglésies nº 19 Solsonès. Com li succeïa al Lluís Codina Vilà, , no podia comprovar-ne l’estat el propietari em permetia fer fotografies únicament del exterior.
http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-santa-magdalena-01-interior.html
L’actual casa del Setó és molt posterior, i per la seva ubicació diríem que no està ubicada al lloc on hi havia la Torre que li dona nom.
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf
Documentava una construcció de pedra seca, amb escales, de la que no se’n diu res al Catàleg de masies, 72 de 113
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/la-tinabassapou-de-glans-de-la-masia.html
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
ÉS impossible sostreure’s al clima ‘polític’ que viu/pateix Catalunya, que si més no, juntament amb la tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.
Per intermediació de Santa Magdalena, feia arribar la meva sempiterna pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com