La història ‘Oficial’ del REINO DE ESPAÑA, que ensenyaven els militars convertits en mestres per ‘la gràcia de Franco’, explicava la història del Comte Guzman el Bueno ( ? 24 de gener de 12561 – Gaucín, 19 de setembre de 1309) que lliurava un punyal als ‘ àrabs malvats’ que havien posat setge al castell de Tarifa.
Luisa Isabel Álvarez de Toledo (Estoril, 21 de agosto de 1936 - Sanlúcar de Barrameda, 7 de marzo de 2008) , XXI duquesa de Medina Sidonia, sostenia la teoría, presentada en el documental de Bettany Hughes «When the Moors Ruled in Europe» (2005), según la cual habría indicios de que era árabe. En un permiso para exportar trigo de 1288, a Guzmán se le otorga permiso para exportar grano a su lugar de origen, probablemente Marruecos, de acuerdo con esta teoría. El documento era propiedad de la duquesa de Medina Sidonia, descendiente directa de Guzmán, que dijo que creía que su historia fue "limpiada" en el siglo XVI para alterar sus orígenes, haciéndolos más tolerables para la sociedad española.
El Al-Àndalus es perllongava des de l’any 711 fins a l’any i 1492.
El fet es repetia, ara a Toledo, amb el setge de les forces republicanes al ALCAZAR que es trobava sota les ordres de l’ aleshores Coronel, José Moscardó Ituarte (Madrid, 26 de octubre de 1878 - Madrid, 12 de abril de 1956) que s’havia revoltat contra el govern LEGITIM de la II República. En aquest cas, lliurava la seva pistola per assassinar al seu propi fill.
Luis Quintanilla Isasi (Santander, 1893 – Madrid, 1978) publicaba un libro donde se pone en cuestión la versión oficial del asedio al Alcazar de Toledo y el mito montado en torno al mismo. Ese libro, titulado Los rehenes del Alcázar de Toledo fue reeditado en el año 2015. En él se expone la poca relevancia que tenía la plaza y lo desequilibrado de los bandos enfrentados. Pone en valor los más de las 500 personas, en su mayoría mujeres y niños, que quedaron encerrados en la fortaleza y que sirvieron de rehenes. También afirma que la conversación telefónica en la que se instaba al general Moscardó a rendir el Alcázar si no quería que fusilasen a su hijo no existió.
Quintanilla afirma;
Que no hubo tal heroísmo de los sitiados y solo la espera que les sacase de su autoencierro, el absurdo de la amenaza telefónica sin relación con la muerte del hijo del ‘héroe’ y los rehenes, motivos estos de haber divulgado al mundo la leyenda del Alcázar.
En 1948, el general Francisco Franco, en calidad de Jefe del Estado, concedió a José Moscardó Ituarte el título nobiliario de conde del Alcázar de Toledo, con grandeza de España. Al día siguiente de su muerte, en 1956, fue ascendido a Capitán General del Ejército —máxima graduación militar española— con carácter póstumo,6 y su nombre encabezó los escalafones de todos los cuerpos militares, con el simbólico cargo de "Jefe del Alcázar de Toledo".
En 1947 el Ayuntamiento de Tarifa le concedió la Medalla de Oro de la Ciudad por el parecido de su gesta con la que protagonizara Guzmán el Bueno en el año 1294.
Ja ho deia el Quixot, «hacella y no enmendalla»
La història ‘Oficial’ sovint començava desprès de la victòria sobre els sarrains, els fets i testimonis de les anteriors civilitzacions i cultures, ibers, celtes, romans, grecs, germànics,.. , senzillament s’ignoraven, llevat d’alguns llocs molt concrets.
Tot això en tornava al cap mentre retratava el que havia estat Convent de la Mare de Déu dels Àngels, conegut com Monestir d’Avinganya, al terme de Seròs, a la comarca del Segrià.
![]()
![]()
![]()
Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.
La història ens explica que fou la primera casa masculina trinitària de la Península Ibèrica (1201-1236).
Posteriorment serà també el primer monestir femení trinitari de la Península Ibèrica i panteó de la família Montcada (1236-1529).
Monestir i noviciat masculí de l’orde trinitària (1529-1835).
Desamortització, ruïna i espoli (1835-1986).
Us recomano la lectura del magnífic treball de Joana Xandri Solé i Joan-Ramon González Pérez :
http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304158/393873
També : http://www.fpiei.cat/sites/default/files/opuscleavinganya_0.pdf
En pitjor estat trobava el Monestir de Santa Maria d’Escarp, al terme de Massalcoreig, manzal al-kurä isi ‘ l’alberg del coiaxità ‘ en la tesis que defensa Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)
S’explica quan a la història de l’església de la nativitat de la Mare de Déu de Seròs, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es van cremar i destruir a la plaça les imatges, els altars, un valuós òrgan d'estany, el Sant Crist d'Avinganya i la imatge del Sant Àngel.
El que és causa de la causa, és causa del mal causat: això s’ensenyava a les facultats del Dret, i crec que malgrat la ‘democraciola’ es continua ensenyant.
Cal agrair al feixisme i al cleptofeixisme els seus treballs – èxitossos - per ensorrar la convivència.
Luisa Isabel Álvarez de Toledo (Estoril, 21 de agosto de 1936 - Sanlúcar de Barrameda, 7 de marzo de 2008) , XXI duquesa de Medina Sidonia, sostenia la teoría, presentada en el documental de Bettany Hughes «When the Moors Ruled in Europe» (2005), según la cual habría indicios de que era árabe. En un permiso para exportar trigo de 1288, a Guzmán se le otorga permiso para exportar grano a su lugar de origen, probablemente Marruecos, de acuerdo con esta teoría. El documento era propiedad de la duquesa de Medina Sidonia, descendiente directa de Guzmán, que dijo que creía que su historia fue "limpiada" en el siglo XVI para alterar sus orígenes, haciéndolos más tolerables para la sociedad española.
El Al-Àndalus es perllongava des de l’any 711 fins a l’any i 1492.
El fet es repetia, ara a Toledo, amb el setge de les forces republicanes al ALCAZAR que es trobava sota les ordres de l’ aleshores Coronel, José Moscardó Ituarte (Madrid, 26 de octubre de 1878 - Madrid, 12 de abril de 1956) que s’havia revoltat contra el govern LEGITIM de la II República. En aquest cas, lliurava la seva pistola per assassinar al seu propi fill.
Luis Quintanilla Isasi (Santander, 1893 – Madrid, 1978) publicaba un libro donde se pone en cuestión la versión oficial del asedio al Alcazar de Toledo y el mito montado en torno al mismo. Ese libro, titulado Los rehenes del Alcázar de Toledo fue reeditado en el año 2015. En él se expone la poca relevancia que tenía la plaza y lo desequilibrado de los bandos enfrentados. Pone en valor los más de las 500 personas, en su mayoría mujeres y niños, que quedaron encerrados en la fortaleza y que sirvieron de rehenes. También afirma que la conversación telefónica en la que se instaba al general Moscardó a rendir el Alcázar si no quería que fusilasen a su hijo no existió.
Quintanilla afirma;
Que no hubo tal heroísmo de los sitiados y solo la espera que les sacase de su autoencierro, el absurdo de la amenaza telefónica sin relación con la muerte del hijo del ‘héroe’ y los rehenes, motivos estos de haber divulgado al mundo la leyenda del Alcázar.
En 1948, el general Francisco Franco, en calidad de Jefe del Estado, concedió a José Moscardó Ituarte el título nobiliario de conde del Alcázar de Toledo, con grandeza de España. Al día siguiente de su muerte, en 1956, fue ascendido a Capitán General del Ejército —máxima graduación militar española— con carácter póstumo,6 y su nombre encabezó los escalafones de todos los cuerpos militares, con el simbólico cargo de "Jefe del Alcázar de Toledo".
En 1947 el Ayuntamiento de Tarifa le concedió la Medalla de Oro de la Ciudad por el parecido de su gesta con la que protagonizara Guzmán el Bueno en el año 1294.
Ja ho deia el Quixot, «hacella y no enmendalla»
La història ‘Oficial’ sovint començava desprès de la victòria sobre els sarrains, els fets i testimonis de les anteriors civilitzacions i cultures, ibers, celtes, romans, grecs, germànics,.. , senzillament s’ignoraven, llevat d’alguns llocs molt concrets.
Tot això en tornava al cap mentre retratava el que havia estat Convent de la Mare de Déu dels Àngels, conegut com Monestir d’Avinganya, al terme de Seròs, a la comarca del Segrià.
Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.
La història ens explica que fou la primera casa masculina trinitària de la Península Ibèrica (1201-1236).
Posteriorment serà també el primer monestir femení trinitari de la Península Ibèrica i panteó de la família Montcada (1236-1529).
Monestir i noviciat masculí de l’orde trinitària (1529-1835).
Desamortització, ruïna i espoli (1835-1986).
Us recomano la lectura del magnífic treball de Joana Xandri Solé i Joan-Ramon González Pérez :
http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304158/393873
També : http://www.fpiei.cat/sites/default/files/opuscleavinganya_0.pdf
En pitjor estat trobava el Monestir de Santa Maria d’Escarp, al terme de Massalcoreig, manzal al-kurä isi ‘ l’alberg del coiaxità ‘ en la tesis que defensa Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)
S’explica quan a la història de l’església de la nativitat de la Mare de Déu de Seròs, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es van cremar i destruir a la plaça les imatges, els altars, un valuós òrgan d'estany, el Sant Crist d'Avinganya i la imatge del Sant Àngel.
El que és causa de la causa, és causa del mal causat: això s’ensenyava a les facultats del Dret, i crec que malgrat la ‘democraciola’ es continua ensenyant.
Cal agrair al feixisme i al cleptofeixisme els seus treballs – èxitossos - per ensorrar la convivència.