El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església parroquial del veïnat de Cinc Claus, al terme de l’Escala, a la comarca de l’Empordà sobirà.
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, amb la capçalera de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Les cobertes exteriors són a dues aigües de teula, mentre que a l'interior, la nau està coberta amb un sostre embigat de fusta. Tant la coberta de l'absis com l'arcada triomfal del presbiteri, amb impostes motllurades, són per arc de ferradura. La zona del presbiteri correspon al període preromànic, mentre que la nau fou reconstruïda en els segles XVI-XVIII. L'absis presenta una petita obertura força transformada mentre que als murs laterals de l'església no n'hi ha cap. A la façana, orientada a ponent, hi ha la porta d'un sol arc de mig punt, adovellada, amb una creu en relleu esculpida en la clau de l'arc. Al damunt hi ha una petita finestra rectangular, bastida amb quatre carreus. Coronant l'edifici hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc, bastit amb dovelles ben treballades. A l'interior destaca una pica baptismal d'estil renaixentista.
![]()
El parament és bastit amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars i lligats amb morter de calç. L'interior combina el parament vertical dels murs en pedra vista amb el revestiment arrebossat i emblanquinat de les cobertes.
![]()
l'origen de l'església és preromànic (segles VII al IX), possiblement paleocristià, ja que se suposa que en aquest hi havia un altar en època del bisbat d'Empúries. Posteriorment, es convertí en capella del castell i també tenia llicència de postular com a ermita. A aquest període inicial correspon part de la capçalera, mentre que la nau segurament va ser reconstruïda entre els segles XVI i XVIII.
El primer document data del 1389 i recull la consagració als sants Joan Baptista i Eugènia. El 1703 es va reedificar per ordre de la família Sastre, que també va decidir canviar l'advocació per la de Santa Reparada. El 1729 es conserva una llicència d'ermità a favor de Joan Burlas, i el 1737, a favor de Domènec Ros.
L'altar del segle XVIII va reutilitzar una interessant estela funerària de pissarra.
El 1918, Caterina Albert i Paradís, coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (l'Escala, 11 de setembre del 1869 - 27 de gener del 1966) va fer restaurar l'església i establí l'aplec de Santa Reparada, i cinc anys després organitzà la ballada del contrapàs llarg (ball que originà la sardana), amb la participació dels últims vells de l'Escala i Viladamat que el sabien ballar.
![]()
El març de 1922, els seus propietaris, els germans Francesc i Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), van realitzar una cala a la necròpolis i documentaren fragments de tessel•les d'un mosaic romà i ceràmiques del segle II i I aC.
L'any 1935, l'associació els Amics de l'Art Vell de l'Escala, es va encarregar de la restauració del portal medieval.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es va cremar el retaule de l'altar i el Sant Crist. Els ‘guanyadors’ es refereixen a aquell crim abominable com ‘Guerra Civil’, i fins com ‘Cruzada’.
L'any 1980, l'Agrupació Sardanista Avi Xaxu va recuperar l'aplec de Cinclaus, incorporant-hi una arrosada, i encara avui en dia s'organitza aquest aplec, vora el setembre, organitzada per la secció sardanista del CER.
L'any 1997, l'església va ser adquirida per l'ajuntament, i el 2003, el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries, es varen realitzar unes excavacions que varen permetre documentar les restes del mosaic, ja localitzat en part el 1922, barrejades amb un paviment del segle II aC. A l'exterior també es va documentar un dipòsit d'oli o de vi, d'època romana, i a l'interior les inhumacions de tres adults i un nen més una arma de foc, segurament de les guerres carlines. A la banda sud hi ha restes d'un petit cementiri altmedieval amb enterraments tardo-romans.
![]()
Fotografia de Jacob Casquete . 2009
Posteriorment es va realitzar una restauració subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es repicà tot el revestiment de morter de calç de la façana, deixant a la vista els carreus de pedra escairats, la porta preromànica al mur de migdia i les tres fases.
En l'actualitat l'església, es troba tancada al culte.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, amb la capçalera de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Les cobertes exteriors són a dues aigües de teula, mentre que a l'interior, la nau està coberta amb un sostre embigat de fusta. Tant la coberta de l'absis com l'arcada triomfal del presbiteri, amb impostes motllurades, són per arc de ferradura. La zona del presbiteri correspon al període preromànic, mentre que la nau fou reconstruïda en els segles XVI-XVIII. L'absis presenta una petita obertura força transformada mentre que als murs laterals de l'església no n'hi ha cap. A la façana, orientada a ponent, hi ha la porta d'un sol arc de mig punt, adovellada, amb una creu en relleu esculpida en la clau de l'arc. Al damunt hi ha una petita finestra rectangular, bastida amb quatre carreus. Coronant l'edifici hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc, bastit amb dovelles ben treballades. A l'interior destaca una pica baptismal d'estil renaixentista.
El parament és bastit amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars i lligats amb morter de calç. L'interior combina el parament vertical dels murs en pedra vista amb el revestiment arrebossat i emblanquinat de les cobertes.
l'origen de l'església és preromànic (segles VII al IX), possiblement paleocristià, ja que se suposa que en aquest hi havia un altar en època del bisbat d'Empúries. Posteriorment, es convertí en capella del castell i també tenia llicència de postular com a ermita. A aquest període inicial correspon part de la capçalera, mentre que la nau segurament va ser reconstruïda entre els segles XVI i XVIII.
El primer document data del 1389 i recull la consagració als sants Joan Baptista i Eugènia. El 1703 es va reedificar per ordre de la família Sastre, que també va decidir canviar l'advocació per la de Santa Reparada. El 1729 es conserva una llicència d'ermità a favor de Joan Burlas, i el 1737, a favor de Domènec Ros.
L'altar del segle XVIII va reutilitzar una interessant estela funerària de pissarra.
El 1918, Caterina Albert i Paradís, coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (l'Escala, 11 de setembre del 1869 - 27 de gener del 1966) va fer restaurar l'església i establí l'aplec de Santa Reparada, i cinc anys després organitzà la ballada del contrapàs llarg (ball que originà la sardana), amb la participació dels últims vells de l'Escala i Viladamat que el sabien ballar.
El març de 1922, els seus propietaris, els germans Francesc i Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), van realitzar una cala a la necròpolis i documentaren fragments de tessel•les d'un mosaic romà i ceràmiques del segle II i I aC.
L'any 1935, l'associació els Amics de l'Art Vell de l'Escala, es va encarregar de la restauració del portal medieval.
En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es va cremar el retaule de l'altar i el Sant Crist. Els ‘guanyadors’ es refereixen a aquell crim abominable com ‘Guerra Civil’, i fins com ‘Cruzada’.
L'any 1980, l'Agrupació Sardanista Avi Xaxu va recuperar l'aplec de Cinclaus, incorporant-hi una arrosada, i encara avui en dia s'organitza aquest aplec, vora el setembre, organitzada per la secció sardanista del CER.
L'any 1997, l'església va ser adquirida per l'ajuntament, i el 2003, el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries, es varen realitzar unes excavacions que varen permetre documentar les restes del mosaic, ja localitzat en part el 1922, barrejades amb un paviment del segle II aC. A l'exterior també es va documentar un dipòsit d'oli o de vi, d'època romana, i a l'interior les inhumacions de tres adults i un nen més una arma de foc, segurament de les guerres carlines. A la banda sud hi ha restes d'un petit cementiri altmedieval amb enterraments tardo-romans.
Fotografia de Jacob Casquete . 2009
Posteriorment es va realitzar una restauració subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es repicà tot el revestiment de morter de calç de la façana, deixant a la vista els carreus de pedra escairats, la porta preromànica al mur de migdia i les tres fases.
En l'actualitat l'església, es troba tancada al culte.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com