Anàvem el Josep Olivé Escarré que té 90 anys, i l’Antonio Mora Vergés, que en té 65, fins al Santuari de l’Ajuda als Hostalets de Balenyà, havíem d’agrair que la caiguda del Josep a Sant Marcel de Planès, Planoles, comarca del Ripollès, Girona, havia estat només un gran ensurt.
El Josep m’explicava com s’havia acomiadat d’aquesta imatge 66 anys enrere, quan deixava la seva feina de mosso a l’Oller de Collsuspina per tornar al seu Sant Llorenç de Savall. Aleshores els camperols, sagals, mossos, pastors,... , tenien una gran devoció a la Marededéu de l’Ajuda.
![]()
El Josep mai es va treure el carnet de conduir, estava convençut que els cotxes eren per als rics, i havien de passar 63 anys perquè en companyia de l’Antonio visites de nou a la ‘seva’ Verge de l’Ajuda; va ser un retrobament memorable, i l‘emoció va humitejar els seus ulls.
De les hores ençà l’havíem visitat almenys un cop per any, l’actual visita era – per així dir-ho- extraordinària, i obeïa a un acte de gratitud per la intervenció miraculosa de la Marededéu de l’Ajuda, en ocasió de la caiguda a Sant Marcel de Planès.
Està clar que podem caure a qualsevol lloc, tant clar com que les caigudes quan ens fem grans acostumen a comportar problemes seriosos.
Les petites ferides a la pell dels braços, esquena i clatell, evolucionen positivament, cal agrair la bona feina del personal mèdic i sanitari, tant de Ribes de Freser on li feien la primer cura, com de la Residència Fundació Privada Obra Social Benèfica de Castellar del Vallès on viu el Josep. Dit això, cal reconèixer una intervenció providencial – que el Josep, identifica amb la Marededéu de l’Ajuda – que ha permès que sortosament tot quedi en un ensurt.
Hi havia agraïment pels dons rebuts, i la reiteració de les peticions ‘habituals’; que fins al darrer alè puguem ser autosuficients, que no patim, ni fem patir, i que quan arribi la nostra hora, trobem – una vegada més – l’ajuda celestial que al llarg de la nostra existència hem rebut abastament.
![]()
Fora del temple es preparava l’Aplec de la Marededéu de l’Ajuda, dins sota la imatge feta de la millor fusta de la Guinea africana, concloïa la nostra oració amb l’ amén (en hebreu אמן, amen; en àrab آمين, āmīn) que ratifica el desig de que la nostra petició sigui escoltada.
El Josep m’explicava com s’havia acomiadat d’aquesta imatge 66 anys enrere, quan deixava la seva feina de mosso a l’Oller de Collsuspina per tornar al seu Sant Llorenç de Savall. Aleshores els camperols, sagals, mossos, pastors,... , tenien una gran devoció a la Marededéu de l’Ajuda.
El Josep mai es va treure el carnet de conduir, estava convençut que els cotxes eren per als rics, i havien de passar 63 anys perquè en companyia de l’Antonio visites de nou a la ‘seva’ Verge de l’Ajuda; va ser un retrobament memorable, i l‘emoció va humitejar els seus ulls.
De les hores ençà l’havíem visitat almenys un cop per any, l’actual visita era – per així dir-ho- extraordinària, i obeïa a un acte de gratitud per la intervenció miraculosa de la Marededéu de l’Ajuda, en ocasió de la caiguda a Sant Marcel de Planès.
Està clar que podem caure a qualsevol lloc, tant clar com que les caigudes quan ens fem grans acostumen a comportar problemes seriosos.
Les petites ferides a la pell dels braços, esquena i clatell, evolucionen positivament, cal agrair la bona feina del personal mèdic i sanitari, tant de Ribes de Freser on li feien la primer cura, com de la Residència Fundació Privada Obra Social Benèfica de Castellar del Vallès on viu el Josep. Dit això, cal reconèixer una intervenció providencial – que el Josep, identifica amb la Marededéu de l’Ajuda – que ha permès que sortosament tot quedi en un ensurt.
Hi havia agraïment pels dons rebuts, i la reiteració de les peticions ‘habituals’; que fins al darrer alè puguem ser autosuficients, que no patim, ni fem patir, i que quan arribi la nostra hora, trobem – una vegada més – l’ajuda celestial que al llarg de la nostra existència hem rebut abastament.
Fora del temple es preparava l’Aplec de la Marededéu de l’Ajuda, dins sota la imatge feta de la millor fusta de la Guinea africana, concloïa la nostra oració amb l’ amén (en hebreu אמן, amen; en àrab آمين, āmīn) que ratifica el desig de que la nostra petició sigui escoltada.