Manllevo les paraules de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902 )
Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços; verament jo no he nascut per viure a les ciutats i sento un ver sentiment d'haver-hi de tornar. Vine tu, a dar una volta per l'Empordà. Dilluns penso baixar a Segueró, per un tríduum que fan, i després de dos o tres dies tal vegada aniré a Peralada i després no sé si a Begur. Tot això si des del Noguer de Segueró no me'n torno a aquest niu d'àligues on no pugen sinó oracions, i on no veig més que pastors i pagesos, mos mestres.
És l’època en que es deia : Si voleu saber qui són els més rics d'aquesta terra, són el Vilar de Sant Boi, el Sobirà de Santa Creu, el Noguer de Segueró i l'Espona de Saderra
Reprodueixo de la pàgina http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/el-santuari/
El Santuari
La construcció del Santuari va tenir una especial significació en el món religiós del segle XIV. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d'esglésies, ermites o santuaris d'aquella època. La seva posició al capdamunt d'una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al•legòrica, d'una proximitat celestial. També el fet que pocs anys després, el 1333, va començar un inacabable cicle d'epidèmies de pesta que va durar desenes d'anys. Sigui com fos que va ser, és notable l'escrit de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona: S'hi ha construït una capella, i en ella un altar a honor de la Mare de Déu; s'hi han celebrat misses i altres oficis divins, de manera que, amb l'ajut dels mèrits d ela gloriosa Verge, la capella ha aconseguit molta anomenada, i de tal manera resplendeix amb freqüents miracles, que no sols hi acuden els de casa i els veïns, sinó també pobles llunyans.
Aquella florida devocional va comportar un flux important de donacions i almoines, de manera que el Santuari va poder invertir en la millora del temple i en garantir el culte. L'augment de recursos econòmics va desembocar en un conflicte amb el bisbe de Girona pel seu control, que va acabar amb un conveni subscrit pel successor del bisbe i l'abat del monestir de sant Llorenç. A banda de les obligacions pactades, en el conveni s'hi inclou la de donar al bisbat de Girona 10 lliures anyals de cera. Queda clar que una de les activitats dels religiosos monàstics era l'apícola.
Els terratrèmols de 1427 i 1428 malmeten molt el Monestir, però no el Santuari. A causa de l'esfondrament de la volta de l'església del monestir. Aquesta situació de crisi va fer que, a mitjans del segle XVI, l'abat encarregués l'administració del santuari a l'antiga Confraria de sant Joan, que tenia, entre altres comeses, la de procurar l'augment de donacions i almoines.
El 1539 el papa Climent VII concedia 100 dies de perdó als romeus que visitessin la Mare de Déu del Mont els dies de Nadal, Anunciació, Ascensió, Pasqua Granada i sant Joan.
Una anotació de 1700 denota una gran vitalitat devocional, ja que el visitador mana: adobar o muntar la paret del campanar, i fer que aquell estiga tancat per a que no pugan en dies de concurs enquietar i molestar los sacerdots que diran missa o confessaran en dita capella, tocant les campanes.
De 1792 a 1796 mossèn Salvi Teixidor va donar una gran empenta al Santuari en emprendre la reforma de l'hostatgeria.
L’any 1854 es fa una romeria dels pobles de Pincaró, Albanyà, Llorona, Bassegoda i Corsavell per implorar la protecció de la Mare de Déu: pujaren en processó les imatges dels sants cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i veracreus a invocar l'auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta anomenada "colerae morbo". Los rebé el capellà de la casa amb capa pluvial. S'encontraren al camí de les Agulles, entonant el "Monstra me Matrem" i cantant les lletanies es dirigiren a la capella.
Un dels elements infraestructurals importants del Santuari de l'època, era el relacionat amb l'emmagatzematge d'aigua. Es van construir dues cisternes. Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi. La crònica de l'època ho narra així: A la nit del 31 de desembre de 1921, o siga, el dia de sant Silvestre, se va cremar l'edifici de davant de l'iglesia anomenat "Hostalets". La crema fou deguda a que, fent carbó a la part d'Espinau, i fent una forta tramuntana, que escampà guspires de foc per la llenya dels pins tallats en dita finca; s'escampà el foc per tot el redol del santuari i, degut al vent fort que feia, llançava els pins encesos per damunt el santuari, anant a parar sobre l'edifici.
![]()
Com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel General Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril.
L’any 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari.
Any 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns de Llorona retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure; el panegíric el féu el dr. Damià Estela í Molinet ( Besalú, 1904 + Girona, 1981 )
![]()
Hi ha llocs que s’han de veure – almenys un cop a la vida – i el Santuari de la Mare de Déu del Mont, i el runam esfereïdor del Monestir de Sant Llorenç dels Sous, son uns d’aquets indrets.
Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços; verament jo no he nascut per viure a les ciutats i sento un ver sentiment d'haver-hi de tornar. Vine tu, a dar una volta per l'Empordà. Dilluns penso baixar a Segueró, per un tríduum que fan, i després de dos o tres dies tal vegada aniré a Peralada i després no sé si a Begur. Tot això si des del Noguer de Segueró no me'n torno a aquest niu d'àligues on no pugen sinó oracions, i on no veig més que pastors i pagesos, mos mestres.
És l’època en que es deia : Si voleu saber qui són els més rics d'aquesta terra, són el Vilar de Sant Boi, el Sobirà de Santa Creu, el Noguer de Segueró i l'Espona de Saderra
Reprodueixo de la pàgina http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/el-santuari/
El Santuari
La construcció del Santuari va tenir una especial significació en el món religiós del segle XIV. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d'esglésies, ermites o santuaris d'aquella època. La seva posició al capdamunt d'una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al•legòrica, d'una proximitat celestial. També el fet que pocs anys després, el 1333, va començar un inacabable cicle d'epidèmies de pesta que va durar desenes d'anys. Sigui com fos que va ser, és notable l'escrit de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona: S'hi ha construït una capella, i en ella un altar a honor de la Mare de Déu; s'hi han celebrat misses i altres oficis divins, de manera que, amb l'ajut dels mèrits d ela gloriosa Verge, la capella ha aconseguit molta anomenada, i de tal manera resplendeix amb freqüents miracles, que no sols hi acuden els de casa i els veïns, sinó també pobles llunyans.
Aquella florida devocional va comportar un flux important de donacions i almoines, de manera que el Santuari va poder invertir en la millora del temple i en garantir el culte. L'augment de recursos econòmics va desembocar en un conflicte amb el bisbe de Girona pel seu control, que va acabar amb un conveni subscrit pel successor del bisbe i l'abat del monestir de sant Llorenç. A banda de les obligacions pactades, en el conveni s'hi inclou la de donar al bisbat de Girona 10 lliures anyals de cera. Queda clar que una de les activitats dels religiosos monàstics era l'apícola.
Els terratrèmols de 1427 i 1428 malmeten molt el Monestir, però no el Santuari. A causa de l'esfondrament de la volta de l'església del monestir. Aquesta situació de crisi va fer que, a mitjans del segle XVI, l'abat encarregués l'administració del santuari a l'antiga Confraria de sant Joan, que tenia, entre altres comeses, la de procurar l'augment de donacions i almoines.
El 1539 el papa Climent VII concedia 100 dies de perdó als romeus que visitessin la Mare de Déu del Mont els dies de Nadal, Anunciació, Ascensió, Pasqua Granada i sant Joan.
Una anotació de 1700 denota una gran vitalitat devocional, ja que el visitador mana: adobar o muntar la paret del campanar, i fer que aquell estiga tancat per a que no pugan en dies de concurs enquietar i molestar los sacerdots que diran missa o confessaran en dita capella, tocant les campanes.
De 1792 a 1796 mossèn Salvi Teixidor va donar una gran empenta al Santuari en emprendre la reforma de l'hostatgeria.
L’any 1854 es fa una romeria dels pobles de Pincaró, Albanyà, Llorona, Bassegoda i Corsavell per implorar la protecció de la Mare de Déu: pujaren en processó les imatges dels sants cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i veracreus a invocar l'auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta anomenada "colerae morbo". Los rebé el capellà de la casa amb capa pluvial. S'encontraren al camí de les Agulles, entonant el "Monstra me Matrem" i cantant les lletanies es dirigiren a la capella.
Un dels elements infraestructurals importants del Santuari de l'època, era el relacionat amb l'emmagatzematge d'aigua. Es van construir dues cisternes. Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi. La crònica de l'època ho narra així: A la nit del 31 de desembre de 1921, o siga, el dia de sant Silvestre, se va cremar l'edifici de davant de l'iglesia anomenat "Hostalets". La crema fou deguda a que, fent carbó a la part d'Espinau, i fent una forta tramuntana, que escampà guspires de foc per la llenya dels pins tallats en dita finca; s'escampà el foc per tot el redol del santuari i, degut al vent fort que feia, llançava els pins encesos per damunt el santuari, anant a parar sobre l'edifici.
Com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel General Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril.
L’any 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari.
Any 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns de Llorona retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure; el panegíric el féu el dr. Damià Estela í Molinet ( Besalú, 1904 + Girona, 1981 )
Hi ha llocs que s’han de veure – almenys un cop a la vida – i el Santuari de la Mare de Déu del Mont, i el runam esfereïdor del Monestir de Sant Llorenç dels Sous, son uns d’aquets indrets.