Poques persones reconeixeran per aquest nom, la casa que aixecava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1904 per encàrrec del matrimoni Francesc Granés Miralles i Mercè Espinach Magriña.
La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia
![]()
Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.
Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.
Com en el cas de la ‘Torre Millet‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :
A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar
Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.
A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)
Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.
També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :
A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...
Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.
La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia
Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.
Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.
Com en el cas de la ‘Torre Millet‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :
A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar
Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.
A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)
Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.
També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :
A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...
Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.