Tornàvem de la Ballada Country de la Fira de la Carbassa, i entrava a l’església parroquial de Sant Feliu de Codines, de la que ens diu la descripció de patrimoni Gencat ; edifici religiós amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó. El portal data de primers dels s. XIII. A sobre hi ha un ull de bou. El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l'últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra. Zona de casc antic, al seu entorn hi ha la Sagrera. Constitueix una important fita visual. Es troba a l'extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d'un turonet o morral.
![]()
És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 aprofitant part d'una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 i volada l’any 1939 en la mal dita ‘Guerra Civil’, que començava – una vegada més – per la sedició d’uns militars encapçalats pel general Franco, contra el Govern LEGÍTIM de la II República.
Llegia que uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l'existència d'una església preromànica.
El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII.
Tampoc en aquesta ocasió tenia ocasió de retratar el sagrari a que es fa referència al NÚMERO 12 – de TAÜLL - PUBLICACIÓ QUADRIMESTRAL - SETEMBRE DE 2004
SECRETARIAT INTERDIOCESÀ DE CUSTÒDIA I PROMOCIÓ DE L’ART SAGRAT DE CATALUNYA
Reprodueixo de la publicació esmentada :
Després de 65 anys de conservar-se desmuntat i mig oblidat en un compartiment annex a la sagristia, l’actual rector de Sant Feliu de Codines, Mn. Joan Serrabassa, ha tingut l’encert de fer restaurar aquest magnífic sagrari practicable barroc i d’exposar-lo en una capella de l’església parroquial d’aquest terme del Vallès Oriental, inicialment de la diòcesi de Barcelona i el 1957 unit a la de Vic. És un sagrari de forma octogonal, d’uns 57 centímetres d’alçada, sense la coberta –totalment perduda format per vuit plafons d’uns 25 centímetres d’ample, amb els costats tallats en un angles de 22º 30’ , per formar un cop units l’octògon. El plafó central davanter és partit en dues parts i té un petit dibuix incís simulant un portal d’arc de mig punt; en ell hi ha el pany i la clau, i està unit per frontisses al plafó veí, ornat exteriorment per dues boniques columnes daurades, de capitells corintis compostos, amb fusts d’estries helicoïdals i alts basaments, sobre bases de volutes decreixents, ornats amb puntes de diamants. Els plafons veïns de les dues parts de la porta s’uneixen també amb frontisses als altres seus veïns, cosa que feia que es poguessin obrir com a part integrant de la porta formant així una obertura de 75 centímetres , que permetia veure, un cop oberta, tot el desplegament del Sant Sopar a l’interior, que és el singular tema d’ornamentació d’aquest sagrari. Aquest Sant Sopar es desenvolupa en set plafons. Interiorment, en el central o del fons hi ha Jesús al moment d’instituir l’Eucaristia, amb un pa entre les mans, un plat, un petit gerro i un bol o vas. En els sis plafons restants hi ha dos apòstols a cadascun d’ells, en actitud d’admiració o comentari amb el seu veí, llevat de Judes, el primer de la part esquerra o el darrer del grup de la mà dreta de Jesús, que es mostra com entotsolat i absent de l’acte, amb la bossa a la mà dreta i l’altra ma sobre la taula.
![]()
Tant la figura de Jesús com les dels apòstols són de mig relleu, ben pintades i amb tocs daurats en els vestits o mantells; totes elles diferents i amb tocs daurats en els vestits o mantells; totes elles diferents i, en conjunt harmonioses, encara que certs detalls de proporció, sobretot de braços i mans no tenen la cura i perfecció que tenen els rostres i fins l’actitud de cada apòstol. El sagrari era daurat per dins i per fora i conserva força bé la pintura i el daurat, que la recent restauració ha completat on tenia més falles per causa del temps i algunes refeccions que s’hi feren més tard, que la concisió d’aquesta presentació no em permet detallar. Exteriorment, el plafó central, amb Jesús a la cara interior, estava adossat a la paret. Els plafons que li fan costat tenen, a la part més allunyada del centre, una columna cadascun, semblants a les abans descrites; semblantment, els plafons que allotgen en la part interior els grups de sis apòstols tenen la part posterior daurada i amb el dibuix incís d’una porta, com el plafó central, que exerceix de porta, partit en dos. Això era per que, obert, mostrés el Sant Sopar, i una vegada tancat, tingués per fora una bonica aparença.
![]()
La documentació força seguida i rica de l’Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Codines no permet saber quan es va fer el sagrari, que per alguns detalls, sobretot les columnes externes, podria situar-se entorn de mig segle XVIII.
ANTONI PLADEVALL I FONT
Sou pregats de fer-nos arribar les dades de l’arquitecte autor de la reconstrucció – i qualsevol altra informació que us sembli d’interès - a l’email coneixercatalunya@gmail.com
És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 aprofitant part d'una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 i volada l’any 1939 en la mal dita ‘Guerra Civil’, que començava – una vegada més – per la sedició d’uns militars encapçalats pel general Franco, contra el Govern LEGÍTIM de la II República.
Llegia que uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l'existència d'una església preromànica.
El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII.
Tampoc en aquesta ocasió tenia ocasió de retratar el sagrari a que es fa referència al NÚMERO 12 – de TAÜLL - PUBLICACIÓ QUADRIMESTRAL - SETEMBRE DE 2004
SECRETARIAT INTERDIOCESÀ DE CUSTÒDIA I PROMOCIÓ DE L’ART SAGRAT DE CATALUNYA
Reprodueixo de la publicació esmentada :
Després de 65 anys de conservar-se desmuntat i mig oblidat en un compartiment annex a la sagristia, l’actual rector de Sant Feliu de Codines, Mn. Joan Serrabassa, ha tingut l’encert de fer restaurar aquest magnífic sagrari practicable barroc i d’exposar-lo en una capella de l’església parroquial d’aquest terme del Vallès Oriental, inicialment de la diòcesi de Barcelona i el 1957 unit a la de Vic. És un sagrari de forma octogonal, d’uns 57 centímetres d’alçada, sense la coberta –totalment perduda format per vuit plafons d’uns 25 centímetres d’ample, amb els costats tallats en un angles de 22º 30’ , per formar un cop units l’octògon. El plafó central davanter és partit en dues parts i té un petit dibuix incís simulant un portal d’arc de mig punt; en ell hi ha el pany i la clau, i està unit per frontisses al plafó veí, ornat exteriorment per dues boniques columnes daurades, de capitells corintis compostos, amb fusts d’estries helicoïdals i alts basaments, sobre bases de volutes decreixents, ornats amb puntes de diamants. Els plafons veïns de les dues parts de la porta s’uneixen també amb frontisses als altres seus veïns, cosa que feia que es poguessin obrir com a part integrant de la porta formant així una obertura de 75 centímetres , que permetia veure, un cop oberta, tot el desplegament del Sant Sopar a l’interior, que és el singular tema d’ornamentació d’aquest sagrari. Aquest Sant Sopar es desenvolupa en set plafons. Interiorment, en el central o del fons hi ha Jesús al moment d’instituir l’Eucaristia, amb un pa entre les mans, un plat, un petit gerro i un bol o vas. En els sis plafons restants hi ha dos apòstols a cadascun d’ells, en actitud d’admiració o comentari amb el seu veí, llevat de Judes, el primer de la part esquerra o el darrer del grup de la mà dreta de Jesús, que es mostra com entotsolat i absent de l’acte, amb la bossa a la mà dreta i l’altra ma sobre la taula.
Tant la figura de Jesús com les dels apòstols són de mig relleu, ben pintades i amb tocs daurats en els vestits o mantells; totes elles diferents i amb tocs daurats en els vestits o mantells; totes elles diferents i, en conjunt harmonioses, encara que certs detalls de proporció, sobretot de braços i mans no tenen la cura i perfecció que tenen els rostres i fins l’actitud de cada apòstol. El sagrari era daurat per dins i per fora i conserva força bé la pintura i el daurat, que la recent restauració ha completat on tenia més falles per causa del temps i algunes refeccions que s’hi feren més tard, que la concisió d’aquesta presentació no em permet detallar. Exteriorment, el plafó central, amb Jesús a la cara interior, estava adossat a la paret. Els plafons que li fan costat tenen, a la part més allunyada del centre, una columna cadascun, semblants a les abans descrites; semblantment, els plafons que allotgen en la part interior els grups de sis apòstols tenen la part posterior daurada i amb el dibuix incís d’una porta, com el plafó central, que exerceix de porta, partit en dos. Això era per que, obert, mostrés el Sant Sopar, i una vegada tancat, tingués per fora una bonica aparença.
La documentació força seguida i rica de l’Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Codines no permet saber quan es va fer el sagrari, que per alguns detalls, sobretot les columnes externes, podria situar-se entorn de mig segle XVIII.
ANTONI PLADEVALL I FONT
Sou pregats de fer-nos arribar les dades de l’arquitecte autor de la reconstrucció – i qualsevol altra informació que us sembli d’interès - a l’email coneixercatalunya@gmail.com