La Gemma Capdevila Ribes, continua recollint imatges del lamentable estat del patrimoni històric a la comarca del Pallars jussà, ho en aquesta ocasió de l’ església de Sant Aventí de Cérvoles, anteriorment advocada a Santa Maria, i sembla que en els seus inicis a Santa Eulàlia.
![]()
![]()
![]()
La descripció de Patrimoni Gencat, ens diu ; edifici d’una sola nau, amb absis semicircular a llevant i campar quadrat a l'angle nord-oest al costat de la porta.
Pel tipus d'aparell, molt regular i amb carreus ben escairats i disposats en filades horitzontals a trencajunt, i les característiques de la capçalera, l'obra romànica es pot datar cap a final del segle XII.
En època barroca es van obrir capelles laterals al mur sud i es van fer petits altars dins del mur nord. El campanar i la coberta que fou sobrealçada , són fets del segle XVIII, , afegim ‘ amb els diners d’Amèrica ‘ . La resta de l'església seria romànica, però només es pot identificar part dels murs originals en els paraments exteriors de l'absis i en els dos murs laterals, on es veu clarament el límit de l'antiga coberta.
Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges d’aquesta església.
![]()
El Josep Sansalvador Castellet, la retratava el 10-VIII-1998 ,i malgrat que estava aleshores ja en ruïnes , mantenia encara el sostre.
Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), recull dos possibles orígens : el sorbus llatí que dóna el nom d'arbre servera, en català, però en una anàlisi més aprofundida, per la impossibilitat d'aplicació del diminutiu a aquest ètim, es decanta més cap a una explicació basada en la transformació al català de silvulas (bosquets), amb transformacions fonètiques habituals en el pas del llatí al català. Tanmateix, l'aparició en un document antic de la forma Sórboles fa pensar a Coromines que potser es tracta d'una encreuament entre les dues explicacions anteriors.
La descripció de Patrimoni Gencat, ens diu ; edifici d’una sola nau, amb absis semicircular a llevant i campar quadrat a l'angle nord-oest al costat de la porta.
Pel tipus d'aparell, molt regular i amb carreus ben escairats i disposats en filades horitzontals a trencajunt, i les característiques de la capçalera, l'obra romànica es pot datar cap a final del segle XII.
En època barroca es van obrir capelles laterals al mur sud i es van fer petits altars dins del mur nord. El campanar i la coberta que fou sobrealçada , són fets del segle XVIII, , afegim ‘ amb els diners d’Amèrica ‘ . La resta de l'església seria romànica, però només es pot identificar part dels murs originals en els paraments exteriors de l'absis i en els dos murs laterals, on es veu clarament el límit de l'antiga coberta.
Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges d’aquesta església.
El Josep Sansalvador Castellet, la retratava el 10-VIII-1998 ,i malgrat que estava aleshores ja en ruïnes , mantenia encara el sostre.
Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), recull dos possibles orígens : el sorbus llatí que dóna el nom d'arbre servera, en català, però en una anàlisi més aprofundida, per la impossibilitat d'aplicació del diminutiu a aquest ètim, es decanta més cap a una explicació basada en la transformació al català de silvulas (bosquets), amb transformacions fonètiques habituals en el pas del llatí al català. Tanmateix, l'aparició en un document antic de la forma Sórboles fa pensar a Coromines que potser es tracta d'una encreuament entre les dues explicacions anteriors.